El mestre que vull ser

La simple transmissió unidireccional de coneixements del professor als alumnes és, segons els cànons de la bona pedagogia, una etapa superada i arcaica de la nostra història educativa. No hi ha text al respecte que no incloga una o més frases equivalents a aquesta, incloent el que jo mateix vaig redactar fa dos anys i que, amb lleugeres modificacions, defensaré aquest divendres davant el tribunal d'oposicions en la segona fase del procés. (La primera bé, gràcies: un tema no massa brillant ni original, però correcte).

Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.

Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.

Apologia de la casualitat

El món és com un immens joc de billar, en què les coneixences i les casualitats impacten unes sobre les altres en cadena i sense pausa. Cada colp, considerat separadament, resulta més o menys previsible o explicable, i sovint obeeix a una voluntat més o menys exacta dels qui participen del contacte. Però el resultat acumulat d’aquestes col•lisions, la dansa caòtica que veuria algú al seu voltant només amb què gaudís d’uns instants de repòs, difícilment dibuixaria un patró intel•ligible.

En el cas concret del nostre món cultural bé podríem dir que es tracta d’una partida de billar que es juga en una taula ben petita, atapeïda de boles que igual poden trobar-se en una carícia amistosa com repel•lir-se amb una invisible i callada virulència. I això del “nostre món cultural” estic entenent-ho amb una intenció ben poc restrictiva, suficientment ampla com per a poder encabir-me jo mateix (més avall veureu per què): inclou tots els qui llegeixen o escriuen o pensen en valencià (o en castellà, que no crec que l’idioma siga un criteri rellevant per al que vaig a dir). Parle, doncs, d’una ampla minoria, però no de la seua elit més prominent.

Aquesta metafòrica excursió no pretenia sinó emmarcar un cas concret de què he estat protagonista recent. Com sabeu, fa mesos (quasi dos anys) que vaig encetar aquest espai, i més o menys per la mateixa època que vaig començar a incorporar enllaços obria el seu propi blog Tobies Grimaltos. Aquesta coneixença virtual més o menys prolongada em dugué a fer la presentació del seu llibre (Idees i paraules) a Gandia aquest mes de febrer, com ja vaig comentar. El cas és que pocs dies després d’aquell acte a què anaren unes deu o dotze persones, em van cridar de Gandia TV per a contactar amb Tobies i poder entrevistar-lo a la tele. Com Tobies no va poder assistir perquè tenia obligacions acadèmiques no recorde on, però ben lluny, vaig anar al plató del magazine diari local per a xarrar sobre un llibre que no era meu, que simplement havia llegit un parell de vegades per a fer-ne la presentació, en una experiència que Marc, el presentador de l’espai, va qualificar d’inèdita (dir “inusual” seria millor, per no exagerar).

No sé si perquè els va agradar l’experiència, perquè resulta difícil omplir els programes ara en estiu (ho sé perquè Marta fou presentadora de la mateixa cadena) o per tots dos motius, fa poques setmanes em van proposar repetir fent quatre entrevistes per a parlar sobre els llibres que llegiré al llarg d’aquest estiu (una cada mes, de juny a setembre), juntament amb altres tres persones (un lector-recomanador cada setmana, de forma rotativa). Un tant estupefacte, vaig replicar a l’oferta que jo no era cap autoritat per a recomanar els pocs llibres que llegia, però a l’instant vaig pensar que si ells havien pensat en mi abans que en un altre, els seus motius tindrien. I sobretot: abans de córrer el risc que anara algú a parlar de llibres com La resurrección de los templarios ninja o Cómo follar todo el verano como un campeón, era millor que jo parlara, sense massa pretensions, dels “nostres” llibres, d’eixos que tant costa que isquen a la tele i que la gent els conega i llegisca. Així que vaig acceptar, vaig debutar dimarts passat parlant del llibre El soroll de la resta, de Francesc Bodí, i estic ja llegint el llibre de què voldria parlar a mitjans de juliol... No escriuré hui res del llibre (ho han fet molts altres abans que jo, a la blogosfera, mireu el recull que he posat al primer comentari): simplement vull fer notar quina seqüència involuntària, però feliç, de casualitats m’han dut a aparéixer en la televisió local amb un cartellet a sota que posa Lector.

Explicada l’anècdota, tornem a la categoria. No puc deixar de sospitar que, en allò que he intentat etiquetar “vida cultural” cadascú ocupa un lloc tant o més derivat de coneixences més o menys casuals que del mèrit o del talent amb què es dedica a llegir, escriure, pintar o tocar la guitarra. No crec estar generalitzant a partir del meu cas concret, ni intente justificar-me: és cert que quasi tot el que faig, incloent llegir i escriure amb la freqüència amb què intente fer-ho, ho dec més o menys directament al consell i influència de la meua dona Marta, dels meus cunyats Maite i Juli, persones que ho feien abans que jo i ho fan encara, i millor. Però, pel que veig i pel que sé, casos com aquest meu no em semblen tan infreqüents, tot i que humanament puc entendre que a altres els resulte més vergonyant que a mi reconéixer certs deutes, certes coincidències, i preferisquen embolcallar-los amb pensaments i adjectius més elevats.

Aquesta endogàmia cultural no és molt distinta a la que es dona en gairebé qualsevol altre àmbit de la vida (l’empresa, l’esport, la política), però quan es produeix entre gent que sap de lletra, la classe de queixes i frustracions a què dóna lloc són expressades de forma més refinada i subtil, o més cruel, en ocasions. En la vida quotidiana, una porta tancada significa imprimir de nou el currículum i enviar-lo a un altre lloc; en la vida cultural, les més petites frustracions, convenientment alimentades, poden desembocar en una soterrada conspiració (sempre dels altres) contra el talent (sempre el propi). Aquesta coreografia de frustració, enveja i sospita també hi és al darrere de la viscosa circulació del nostre univers intel•lectual; en la mesura en què ajuda justament a això, a evitar-ne la solidificació, podríem donar-la per bona si és productiva en els seus resultats, per mesquina que siga la seua motivació original.

Abans d’acabar, caldrà aclarir que les meues opinions anteriors no són alienes a les meues circumstàncies; ben bé podrien ser conseqüència d’una molt personal percepció, que exposaré tot seguit. El que he sigut i sóc com a estudiant, com a professional, com a professor, els èxits que he aconseguit en aquest continu que anomenem genèricament “carrera”, crec que han tingut bastant poc a veure amb els meus contactes i coneguts: per sort, les meues millors habilitats són fàcilment objectivables, per ser científiques, tècniques, o com preferiu anomenar-les, i no he sentit mai dubtes sobre si mereixia les coses que he anat aconseguint. Però les poques coses que he fet com a humanista, fins i tot aquesta minúscula i secundària condició d’home de lletra, són fruit d’un atzar més recent, d’una coincidència familiar. L’obert amateurisme des del qual les intente pot irritar més d’un, però el que he intentat fer en aquesta nota és diluir aquesta culpa de la forma que s’ha fet sempre amb els nostres pecats: confessant-los, d’una banda, i de l’altra assenyalant que no els cometem en exclusiva. Ego me absolvo – i vosaltres?

Com estava previst

Com a home prudent que sóc, sospite fins i tot de les més agradables sorpreses, dels regals que l'atzar de tant en tant em deixa sense haver-los demanat ni merescut. Eixa és la malaltissa extensió que faig del meu desig de control, de la meua avarícia de certeses: només li pregunte al meu oracle tot allò que ja sé que ocorrerà.

Però tot i l'èxit repetit que he obtingut glaçant el meu riu de la vida fins a fer-lo sòlid, sé que la fortuna no ha deixat mai de girar al meu voltant: no sé quin dia, però arribarà, els disgustos i els problemes s'obriran pas per alguna escletxa. Si no he pensat encara quins seran, ha estat per a no atreure'ls: però el món és com és i aquestes coses passen. Llavors serà l'hora de llegir aquesta mateixa nota, si el temps no l'ha esborrada.

Pel que fa al moment present, preferisc no dir que sóc immensament feliç (la qual cosa és ben certa), perquè aquesta constatació, sense més aclariments, no em donarà consol arribat el dia de les dissorts. El que vull deixar gravat en aquest tan fràgil marbre és una veritat potser menys pomposa, però més profunda i útil: que ara sóc tan feliç com estava previst. Si arriben els mals temps, aquest recordatori farà que sobrevisca el meu brevíssim credo racional: la vida pot ser més dignament viscuda, els bons sacrificis tenen recompensa, les alegries poden ser creixents i duradores. La sort pot fer miquetes el meu humil imperi, però sabrà que no li dec la primera conquesta.

Mentrestant, en un racó amagat on la raó no arriba, m'agenolle i done gràcies.

Matemàtica i música - So i silenci

Fa cosa d'uns pocs mesos, els companys bloguers Josep Lluís Abad (artífex d'aquest univers tan personal que és Espaiclaudàtor, habitat per fades i animals domèstics) i Guillem Calaforra (mestre de cerimònies de So i silenci i barman incisiu de la Ronda de cerveses al Patio Virtual) em van mig convidar per correu electrònic (o vaig acabar convidant-me jo mateix, no ho recorde) a exposar les meues idees sobre la relació entre les matemàtiques i la música. Com quasi sempre que em prenc un text massa seriosament, el resultat del meu esforç d'exposició ha estat un tant dens i pretensiós (però no massa llarg, he de dir). Podria haver-lo penjat ací, però li vaig proposar a Guillem que el penjara al seu blog musical i allà és on podeu trobar-lo des d'ahir sota el títol de Contrapunts.

Més enllà del meu text, que podeu tranquil·lament ignorar, el que trobareu entre els arxius (i en futures entrades) del recentment reinaugurat espai musical de Guillem són suggeriments, invitacions, anàlisis i debats al voltant d'allò que anomenem un tant impròpiament "música clàssica". Guillem i jo tenim alguna debilitat compartida, com les Variacions Goldberg (a què ell ha dedicat ja un bon grapat d'anotacions, i jo unes quantes hores al piano), i alguna altra que jo mateix he intentat encomanar-me amb un èxit parcial, com l'interés per la música que ens és més pròxima en el temps (no parle d'OT, sinó de la "clàssica contemporània", Webern, Xenakis, etc.). Si us sona allò de què parle, ja haureu clicat l'enllaç unes quantes frases més amunt: si no, podeu provar a fer-ho ara.

El meu valencianisme

Recorde perfectament que l’any 1992, quan jo cursava vuité d’EGB a l’escola del meu poble, Almoines, el nostre professor de valencià Batiste Malonda (a qui coneixereu, entre altres coses, per haver estat víctima recent d’una obscura purga políticoeducativa) ens va recomanar assistir a una xarrada en Bellreguard a càrrec de qui aleshores ja sabíem que era un escriptor importantíssim en valencià, Joan Fuster. A la nostra tendra edat de catorze anys no teníem encara motos ni una forma fàcil d’acudir a l’acte (i era al poble del costat!), de forma que ens perdérem l’última conferència que féu el nostre gran prohom abans de morir – clar, ningú ens va avisar que seria l’última... Tampoc crec que haguérem entés gran cosa del seu discurs sobre Josep Pla: com a molt, haguérem compartit, vagament, el sentiment d’estar escoltant algú important dient coses importants. Seria un record valuós, a hores d’ara, d’haver-hi anat.

Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.

Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).

He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.

He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.

La paradoxa d'educar

El sistema educatiu és, en el seu funcionament real, un immens engranatge de control social, de selecció i recompensa dels més aptes, de classificació i vigilància dels menys vàlids i de suport per a que les famílies puguen continuar treballant, i en conseqüència produint i consumint. I al mateix temps, l’ensenyament és una de les activitats humanes més inspirades, més revestides de valors elevadíssims, de tal forma que tota proposta teòrica del que hauria de ser el sistema educatiu no pot sinó omplir-se de les més belles voluntats i pensaments amb què hom voldria alimentar el nostre futur.

En l’intent anterior de dibuixar els contorns del conflicte puc haver exagerat una miqueta, però la contradicció entre la teoria i la pràctica educativa és evident i profunda. Cap dels bàndols implicats (el de l’home pràctic i l’idealista, el del docent “tradicional” i el “reformat”) esquiva aquesta diferència, sinó que la resol al seu favor de forma un tant expeditiva. El professor comú (de secundària sobretot) inclou la pedagogia en la categoria de les ciències ocultes i esotèriques, i el teòric reformador s’escandalitza davant l’immobilisme dels especialistes atrinxerats en llurs matèries acadèmiques. La meua postura davant d’aquesta polaritat mereixeria tot un intent seriós d’assaig que no sé si m’atreviré a posar mai en negre sobre blanc. Però si l’he de resumir en una paraula diria que és “maquiavèlica”: la contradicció anterior entre l’ideari i la pràctica se’m presenta no només com a impossible de resoldre, sinó com a necessària, i fins a cert punt, desitjable. Aquest meu “maquiavelisme” prové de l’analogia amb la situació que es dóna en el terreny de la política, on convivim quotidianament amb la incongruència entre les nostres nobles aspiracions per a la sana convivència i els obscurs mecanismes de la lluita pel poder en què cal imposar-se per a dur les idees (tant les nostres com les d’altres) a la pràctica.

En efecte, imaginem que a les actuals rutines de premi i càstig, de formació, catalogació i ensinistrament a què el sistema sotmet els alumnes de totes les edats, se li afegís una ideologia, una justificació també exposada en termes de premi i càstig, mesura, selecció i rebuig. No només seria terrible, sinó justament per això, ineficient, i profundament desencoratjador per a tots els qui ens involucrem en tot aquest engranatge per a traure dels alumnes alguna cosa de profit, un coneixement, una actitud. Però cal no passar per alt les previsibles conseqüències catastròfiques de l’experiment oposat: fer funcionar, a la pràctica i no només a la lletra, tot l’aparell educatiu de la societat d’acord amb una concepció de la naturalesa humana (dels xiquets, dels pares, dels mestres) que és tan bella com falsa, molt digna de ser considerada una meta utòpica de l’educació, però suïcida si es pren com a punt de partida malgrat totes les evidències que la neguen.

Posem-li veu, per a acabar, a tanta abstracció. “Alguns de vosaltres sereu metges o arquitectes; altres només podreu servir de mà d’obra barata (i sempre ens en farà falta, de mà d’obra barata!). Alguns rebreu, com a recompensa per haver-vos ajustat al motlle, un lloc en la societat; altres viureu i morireu (de vells o de sobredosi) al marge, sense que vos estime ningú, i sense que cap escola arribe a temps d’ensenyar-vos a estimar”. Eixes són veritats que no han de ser pronunciades mai, sinó sobreviscudes amb dolor, qui sap si amb culpa, pels qui intentem ensenyar. “Ningú és millor o pitjor: som diferents. Tot el que cal aprendre és interessant, útil i accessible per a qualsevol. Les desigualtats poden ser sempre corregides, les dificultats resoltes. Ningú ha de ser mesurat, comparat. Ningú és roïn: de tot hi ha causes, i poden canviar-se.” Aquest és el somni que no ha d’abandonar mai el seu llibre de Pandora, el credo que no hem de deixar de xiuxiuejar, per poca fe que ens quede, per molt que ja sabem que a alguns no els salvarà.

Les petites cobdícies

Un dels axiomes implícits al voltant del qual vivíem fins no fa massa mesos era que, econòmicament, tot ens aniria cada cop millor. Qui pagava un percentatge altíssim dels seus ingressos mensuals en la hipoteca d'un pis nou creia sincerament que, amb el temps, el seu sou augmentaria, i aquest percentatge captiu, consegüentment, descendiria fins a fer-se insignificant, o com a mínim més suportable. Qui comprava un televisor caríssim (o un cotxe, o un sofà) amb uns diners que no tenia però que el crèdit li posava a l'abast de forma immediata i sense massa complicacions, pensava que el que pagaria de més en interessos quedava compensat pel fet d'haver gaudit durant més temps (o millor dit: des d'abans) d'allò que altrament hagués hagut d'esperar per a fer seu. Aquests no són, no crec que siguen, comportaments extrems i desgavellats: al contrari, he intentat enunciar-los de forma que quedés més clara la seua plausible racionalitat.

El que oblidàvem, quan creiem que tot aniria cada cop millor, és la més amarga lliçó de la història: les coses, de tant en tant, es compliquen. I ho fan sense avisar, car els homes fins ara només hem aprés a predir el passat. Ningú pensava que anava a quedar-se a l'atur, i ho podem entendre: seria inhumà viure (i treballar) assumint eixa perspectiva. Però la de l'enriquiment perpetu, que no és del tot una possibilitat desgavellada, passa a ser suïcida quan esdevé un punt de partida, quelcom que es dóna per descomptat. Molts dels nostres veïns (sempre resulta més fàcil abstraure en segona o tercera persona que en primera) es posaren voluntàriament en la posició no de qui desitja i busca prosperar, sinó de qui ho necessita indefugiblement per a sobreviure.

La gran cobdícia de les elits ja s'ha predicat amplament als mitjans, però d'aquesta secreta pandèmia d'avarícia, d'aquestes necessitats que no ho eren fins que no arribà el moment de pagar-les a terminis, crec que s'ha parlat poc. És impopular fer-ho, i ni els polítics amb aspiracions ni els opinadors a sou s'exposaran a un tal suïcidi públic. Però els qui intentem traure de tot plegat alguna moral, alguna conclusió útil d'aquesta paranoia de la crisi, no podem evitar fer-nos estes altres preguntes, i compartir-les amb els pocs que ens acompanyen. Preferiríem, certament, no haver d'aprendre res: però un cop la realitat ens ha cobrat el preu, fóra estúpid no aprofitar les lliçons.

L'instant fugaç, de Juli Capilla

Just des del moment (ben recent) de la meua unió sagrada amb Marta, vaig encetar la unió “sograda” amb el meu cunyat Juli Capilla – perquè ara sí, amb la llei a la mà, compartim a parts iguals la nostra sogra Maria. Però més que de les benediccions d’un tan insigne matriarcat, més pròpies d’una sobretaula de paella que d’aquesta insípida interfície, voldria parlar hui, com em toca fer gairebé cada any, del seu darrer llibre de versos, “L’instant fugaç” (Premi Ciutat d'Alzira 2008, publicat per Ed. Bromera 2009). Que ningú crega que aquesta meua glossa familiar és una perversió de la noble tasca d’un lector crític i imparcial: senyors, açò és pura i simple propaganda, l’excusa per a penjar una nota (o un parell, si me n’ixen) en aquest quadern cada cop més infreqüent, i per a rellegir i “copiar” (bé, aquest cop no exactament) uns pocs versos del llibre. Certes parcialitats només són vergonyoses quan, maldestrament, s’intenten ocultar: ja veieu que no és el cas.

Si tinc temps i ganes, podré dir més coses de “L’instant fugaç” en alguna pròxima ocasió. Però hui em limitaré a dos dels trets més evidents, més externs, però gens secundaris, dels versos de Juli. El primer és l’eficàcia de la seua tria mètrica: les dues parts més llargues del llibre (que és relativament voluminós, en pàgines i en versos) venen marcades per l’ús dels alexandrins la primera, i de decasíl•labs amb cesura la segona. No sé si en la meua lectura d’un poema de la primera part (escolteu-la en àudio més avall) he sabut traure a la llum com de fluïda i transparent es fa la successió dels versos (tinc tan poca traça per a això com per a no fer obertes algunes vocals tancades, un error de pronúncia no menys lamentable que el tan freqüent error invers). Però aquest tempo natural el que fa és emfatitzar el segon dels trets que volia comentar: el que la poesia de Juli té de narrativa, de rapsòdica, de generosa en detalls i ramificacions; la manera en què defuig certs minimalismes críptics per a contar-nos, tan planament i lírica com li és possible, una història personal que el lector pot gaudir fent seua sense peatges ni esforços innecessaris. He triat aquest poema, que no sé si és dels millors del llibre o no, per a gravar-lo i penjar-lo ací amb la intenció de mostrar aquest aire de moderna rondalla vora el foc, de confessió expansiva: espere que la substància d’aquests versos no s’haja llençat a perdre en el meu maldestre trànsit del negre sobre blanc al format mp3. Si disposeu d’un minut i mig, escolteu què té Juli a dir-nos (jo li faig de portaveu) sobre els misteris de la naixença i la fi: de tot allò que no sabem res cert, callem-nos tot el que no siga bell.

La vida adulta

Tal i com se solen fer aquestes coses (i el meu cas no ha estat cap excepció) organitzar una boda exigeix la suspensió temporal del nostre sentit de la mesura. Tan poc amant com sóc d’esta classe d’excessos, em veig forçat a interpretar benèvolament aquest trasbals com el paradoxal preludi de la que hauria de ser la més important i duradora de totes les meues rutines: el matrimoni, la família. Ja tindrem temps de parlar d’aquesta quotidianitat sagrada que Marta i jo tot just encetem. Però de moment, el que ha de quedar dit per als qui no ho vareu veure en directe, és que la nostra marató nupcial de divendres passat fou tot un èxit – un èxit desmesurat, com calia que fos. (Això inclou el Madrid 2 - Barça 6 que vam presenciar multitudinàriament amb uns quants convidats el dia després a casa dels meus pares...)

Allà on fa uns dies hi havia extractes de compte bancari i plànols d’un trencaclosques impossible de taules, comencen a aparèixer ja altres xifres més nobles, diagrames menys frívols. Hui he començat a estudiar Matemàtiques, de nou i qui sap si per última vegada. Si no vaig errat en els meus càlculs, m’hauria de bastar amb fer-ho igual de bé, o potser un poc pitjor, que en les dues oposicions anteriors per a obtenir una plaça de funcionari. Allò que inicialment era un repte no exempt d’heroisme ha degenerat en l’obligació (ben remunerada, això sí) d’evitar el ridícul: tot plegat em duu a pensar que em faig major, i que allò que fa dos anys vaig anomenar la vida diferida no és altra cosa que la vida adulta. Vivim-la, doncs, i deixem constància.

Baba yetu

Un dels vicis que Marta i jo compartim (jo li'l vaig encomanar a ella) és el de passar-nos hores i hores davant d'un fantàstic joc per a ordinador anomenat Civilization. La quarta (i darrera) versió del joc ve encapçalada per una fabulosa cançó introductòria, que ja fa un grapat de mesos vam pensar que havia de formar part de la banda sonora de la nostra boda. L'arribada dels nuvis al saló era un bon moment per a eixa música d'aire africà, amb una lletra per a nosaltres incomprensible, però eufònica i enganxadissa. Això d'aparéixer en el saló amb una música de videojoc de fons ens semblava d'allò més freak i divertit, i vam pensar que sorprendria (i sorprendrà) a més d'un dels convidats. Podeu escoltar la cançó ací baix i fer-vos una idea:



La meua sorpresa ha estat que, a falta d'uns pocs dies per a la boda, he hagut de buscar la cançó a Internet per a descarregar-la (ací la teniu en mp3), i és quan he descobert que des del llançament del joc el tema "Baba yetu" ha esdevingut un superhit entre els conjunts corals d'arreu del món, i que el seu autor, Cristopher Tin ha rebut un bon grapat de premis i reconeixements com a peça de videojoc i com a peça coral. L'instint no ens ha fallat, a Marta i a mi: és bona música, una peça inspirada que hem escoltat i compartit en les nostres (ara enyorades) hores de descans i relax...

Però el més sorprenent de la història és que la lletra incomprensible, que hom suposa alegre i optimista, no és altra que la del Pare Nostre en suahili. La pregària que Jesús ensenyà als seus deixebles, que ha arribat a Àfrica i ha estat traduïda, que un jove californià ha musicat per a un videojoc d'estratègia i que un parell de valencians ha triat per a festejar la seua cerimònia. Una enorme casualitat descoberta, un resum del que vull que siga la meua boda: una complicitat sagrada, una intimitat multitudinària (i per què no, una estratègia guanyadora). Que siga aquesta música la que m'acomiade de solter en aquest blog: la pròxima nota que penge serà ja de casat. I més que del matrimoni, hauria de parlar ja de Matemàtiques, que les oposicions són d'ací unes poques setmanes...

Gratitud

En allò fonamental, hom pot vore les relacions socials filtrades pel prisma de l’obligació o pel de la simple possibilitat. Parlem primer de les (suposades) obligacions: qui creu que tot el que fan els altres per ell és senzillament perquè ho havien de fer, o qui s’ofén en cada ocasió en què no es veu tractat com creu que mereixia, no només s’està oposant a la inaturable tendència dels temps, que és la flexibilització dels vincles, sinó que s’està privant a si mateix d’un dels sentiments humans més valuosos: el de la gratitud.

Qui creu meréixer una atenció especial, un regal, un privilegi, difícilment podrà donar gràcies (i sentir-les sincerament) quan li és concedit algun d’aquests béns: no donem gràcies (o almenys no les hauriem de “sentir”) quan comprem alguna cosa pagant el seu preu degut, o quan som atesos correctament per algú que es guanya el jornal justament per atendre’ns. Estes expectatives tan elevades respecte del proïsme, si són obertament publicitades, poden molestar els pròxims, els qui s’han de sentir obligats o al•ludits. Però del que parle ara és de quelcom més íntim, més privat: qui veu així les coses està renunciant a l’alegria de qui rep per a assumir, un tant masoquistament, el risc constant de la decepció. Però de masoquistes, el món va ple.

Per fortuna, no sóc d’aquesta classe de persones: em sent ofés o maltractat amb menys freqüència del que veig sovint en altres, per no dir gairebé mai. I en línia amb tot el que he dit més amunt, però donant-li la volta, confesse que trobe bona cosa de motius per a sentir-me agraït, privilegiat, pagat, d’una forma sincera, per la forma en què visc i la gent amb qui visc. Sabeu ja de la facilitat amb què done el salt (mortal, sovint) a l’abstracció, i no us estranyarà que aquesta benvolença vers els altres siga sovint sublimada fins a un lleuger optimisme místic, una pausada i diària acció de gràcies.

Hi ha poques coses menys romàntiques que el matrimoni. I això, que per a molts és el major defecte d’aquesta sagrada institució, és en part per a mi el que la fa desitjable, sensata i convenient – i no ho dic només perquè em case d’ací dues setmanes, ho he cregut sempre així. Ni passió, ni bogeria, ni cap destí compartit i indefugible: posats a triar els fonaments d’un futur sense horitzons, la gratitud podria fer-ne un de ben sòlid. Si alguna sospita vola per damunt les nostres vides és aquesta: que estaria quasi malament que les coses ens anaren encara millor. Si damunt d’això, la gent ens fa regals, què més podem dir... Doncs això: gràcies!

En el principi, la paraula

Si algú, per error o confusió, o per un sobtat atac de "sola scriptura", s'adreça als Evangelis amb la intenció de trobar una narració transparent, sense enganyifes ni afegitons, de la vida i ensenyaments de Jesús, s'endurà una desconcertant sorpresa. El que trobarà serà bastant semblant al que he vist aquesta nit a Punt 2 en la magnífica cinta "L'evangeli segons Sant Mateu" de Pier Paolo Pasolini: un relat cru, tallant, fragmentari, on cada paraula ressona en un eco de segles, on cada paràgraf transporta una crosta mil·lenària de tradició i de púlpit. Potser en temps de Martí Luter la lectura directa de l'Evangeli feia sonar més clars aquests ecos, però hui dia ja no - ja buscaré l'ocasió d'arrodonir aquest meu instintiu catolicisme parlant de com d'estranya, de poc humana, se m'apareix la "sola fide".

Bona part del que té d'específica la nostra civilització descansa sobre quatre reculls de memòries, de fets i de dites al voltant d'un home que fou condemnat a mort com un criminal, i uns quants escrits de circumstàncies del més brillant dels seus seguidors. Durant segles, ha bastat la fe senzilla dels nostres avantpassats per a cobrir l'enorme distància que separa aquella remota experiència dels quefers de la vida quotidiana - de la vida interior, i de la vida pública. Ara eixa fe resulta menys accessible (potser perquè ha deixat de ser quasi obligatòria), i forçosament ha de ser menys simple. Allà on abans bastava amb fer com tothom, obedir i esperar, ara cal un esforç, com a mínim, de sensibilitat, de cultura, d'empatia. Allà on tan fàcil era dir "jo crec", ara hom es troba ben sovint extraviat pels laberints de la semàntica. Parle per mi, com faig sempre, però no veig que aquesta meua perspectiva siga tan singular.

Sensibilitat, cultura, empatia: el conreu d'aquestes virtuts, d'aquests hàbits, és una tasca que ha de ser incentivada, institucionalitzada. Però el territori de la fe, de la implicació personal, íntima, amb una tradició religiosa, és un altre ben distint. No reconéixer l'enorme valor simbòlic de la nostra herència cristiana té més a veure amb la ignorància que amb la tolerància, i el risc que correm amb l'extinció d'aquest fil conductor de la civilització occidental no és només el de quedar-nos sense creients - sinó el de quedar-nos també sense ateus i sense agnòstics, és a dir, sense el llenguatge en què aquestes postures eren formulables, possibles. Jo intente mantenir viu aquest llenguatge (encara que siga travessant els laberints de la semàntica de què parlava); però en l'intent, mantinc l'esperança de salvar alguna cosa més que paraules...

La moduració

És un tòpic, i probablement per això mateix no és més cert ni fals que la seua negació, el que afirma que les persones que en la seua joventut han sigut més revolucionàries, més radicals i decidides, les que ja en la seua adolescència tenien les idees més clares (alguns dirien massa clares), mostren més propensió a caure, ja de majors, en els braços del conservadorisme més ranci i menys imaginatiu. Com és un tòpic, ja ho he dit, no em molestaré en negar-lo ni demostrar-lo en general, sinó com a molt dir que en el meu cas concret resulta inaplicable. Mentre vaig ser jove (fins que em vaig posar a treballar amb 22 anys, podríem dir) mai em vaig sentir temptat per cap classe d'extremisme (i els vaig veure passar ben a prop meu, com li ocorre a gairebé tothom), i consegüentment m'he negat a mi mateix l'experiència, que deu ser ben formativa, de la retractació o de la vergonya. Crec que és una sort per a mi, però potser una llàstima per als meus lectors: si us apetix delectar-vos en eixa classe de revisió angoixosa de les misèries d'una joventut superada, el vostre text són les "Confessions" de Sant Agustí, i no aquest meu insípid diari electrònic.

Així, seguint en el tòpic, si un és moderat ja abans d'hora, de jove, probablement continue essent-ho tota la vida: les passions tardanament descobertes resulten infinitament més ridícules, per infreqüents, que les juvenils. Però, tornant al meu propi cas, sí crec que he evolucionat, almenys pel que fa al matís, alguns dels meus criteris generals de fa deu o quinze anys. Potser aleshores mantenia una ferma confiança teòrica, no sé si dir metafísica, en la "regla d'or" de la virtut entre els extrems: recorde haver vist reflectides en l'Aristòtil que estudiàvem al Batxillerat alguna de les meues inclinacions prefilosòfiques. Segons aquell meu punt de vista, allò radical, extrem, era des del principi roïn o equivocat, i les opinions intermèdies gaudien sempre d'un avantatge inicial en les meues aproximacions, no només polítiques, sinó de tota classe. Ara ja no: he aconseguit alliberar el terme "radical" de les connotacions negatives que l'ús li ha afegit ("radical" és simplement allò relatiu a l'arrel), i de la mateixa forma he aprés com algunes indefinicions disfressades de "moderació" són més letals (per a l'individu, per a la societat) que les seues alternatives més rotundes, definides, oposades frontalment unes a altres. La meua moderació d'ara no és sinó el corol·lari del meu escepticisme: en les ocasions en què no sé ben bé que és millor, més just, més sensat, les opcions intermèdies apareixen ja no com il·luminacions d'una forma superior de saviesa, sinó com discrets consells d'una precaució ben sana. També deu ser l'edat: il·luminar-se és cosa de joves; anar amb compte, d'adults. Ho he anomenat "moduració": la maduració del moderat, si em permeteu la broma.

El temps que esborra els lligams

Tot el que som, més enllà d’un trist animal famolenc i brut, ho som pels altres, i per la paraula, el pont intangible que ens uneix als altres. Tot allò digne de ser anomenat vida se sosté sobre un sòlid entramat d’obligacions, d’expectatives, de consensos tàcits amb la fracció de la humanitat que ens és més pròxima. La liquidació (i l’expressió no és meua) d’aquest fonament pot fer-nos sentir lliures, per un moment: la llibertat de qui cau al buit com en un somni. Però cada lligam, cada càrrega, cada compromís que ens pesa a sobre és alhora suport, contrafort dels nostres vols més agosarats.

Va haver un temps per a descobrir i denunciar aquesta gravetat: el segle que ens precedeix ens féu visible tot el que abans romania inqüestionat, indiscutit. La família, l’escola, la moral, la política, l’economia: tot fou entés, en alguna ocasió, com un immens engranatge de què som tant peces com víctimes, i del qual calia alliberar-nos amb una urgència apassionada. Aquell temps ha passat, i ara és quan la contínua roda de la ironia i la paradoxa ens presenta certes llibertats com amenaces, certes separacions com un càstig. L’home a qui no li queda res de què alliberar-se, lleuger com un fantasma: aquesta és ara la suprema destil•lació del “sistema”, el seu producte més exquisit i cobejat.

Jo mateix sóc una persona poc preparada, poc hàbil per a mantenir vius tots aquests vincles: parle i visc amb gent només en la mesura en què una tal continuïtat en el tracte se’m presenta fàcil, natural, inevitable. Poques de les meues amistats han sobreviscut els entrebancs del temps i la distància, i això en una era com la nostra, en què més fàcil que mai ens és superar aquests entrebancs. No crec ser, de cap de les maneres, una persona conflictiva, ni difícil, ans al contrari: la passivitat, la pura i simple comoditat és el que ha esborrat algunes traces en altre temps més pròximes, més que cap disgust o decepció - per la meua banda, almenys, ja parlarem un altre dia de la curiosa categoria humana dels ofesos professionals... No tinc problemes per allà on passe, però difícilment se’m veu de nou pels llocs que deixe enrere. Una llàstima, certament, i un bon motiu, present des de sempre en les meues decisions (i en les meues anotacions, si hom les llegeix amb cura), per a quedar-me sempre a casa i per a tornar-hi el més aviat possible quan he d’eixir per algun motiu indesitjat. És el meu antic desig d’arrel, inspirat potser per una certa por, per la impossibilitat que els meus lligams sobrevisquen a la distància.

Ara que em case, ara que veig passar davant meu llistes, calendaris, i ben aviat una sinuosa coreografia de taules i comensals, pense més que mai en com d’estèril acaba sent, a la llarga, la meua combinació de bonhomia i oblit, d’amabilitat i desídia. Persones que en algun moment passat han estat amics i companys, als quals vaig intentar tractar i jutjar tan benèvolament com ells feren amb mi, ara són només un record simpàtic: no he viscut amb ells més ruptura que l’afebliment del tracte, i la nostra consideració mútua ben probablement continua sent elevada, per molt que siga teòrica, intangible. Gent que no hi serà a la meua boda (no tindria sentit que vingués), per molt que sé que se n’alegrarà sincerament quan sàpiga que em case. Sospite que no sóc l’únic a qui li passen estes coses i que les pensa: però la gent amb aquesta classe de mancances no sol tindre el costum paradoxal de confessar-les públicament per escrit, quan amb menys esforç i temps podria perfectament corregir-les...

Poema faller (II): Yes we can

YES WE CAN

Dos gratacels de fusta s’enlairen en l’El•lipse
entre la Casa Blanca i el Monument a Washington:
li fan de pedestal a un goril•la gegant
nostàlgic de la jungla i amb un mono taronja.
Els ianquis commemoren amb ninots de pel•lícula
la Gran Depressió dels tristos trèmuls trenta:
l’oloren tan a prop que han volgut conjurar
vells fantasmes d’atur i d’extrema misèria
celebrant el sagrat esdevenir dels cicles,
reprenent el costum ancestral de les Falles.

Al relleu de l’olímpic mandat presidencial
la torxa de l’estàtua de Nova York pren foc
a una traca d’estrènua pirotècnia espacial
que empolvora les costes travessant Oklahoma.
Del sisme l’oceà s’ha engolit San Francisco!
Per tan gran esclafit s’ha ensorrat Wall Street!
Massachusetts fa un prec per unir-se al Quebec!
La gent del Capitoli comprén que ha begut oli
mentre veu com davallen dos avions segrestats
que impacten en els punts cabdals de l’estructura.
I tot es pega foc, els gratacels encesos,
el goril•la cremant-se i cridant: “fills de puta!”,
la Casa Blanca encesa i el Pentàgon encés.

Els nobles militars enterrats en rengleres.

I just en el moment que tot sembla perdut
desvirga l’horitzó l’heroi providencial.
Renovant l’esperit dels Pares Fundadors
s’abaixa els pantalons i ens descobreix el membre:
la cacaua d’Obama ens regala un ruixat
que s’estén pels estats i apaivaga la flama,
un diluvi que vessa l’orinal federal,
una pluja daurada que ascla els estels de Hollywood
i inaugura en Nevada el somriure de l’herba.

A l’instant s’encomana mundialment la notícia,
tots els pobles de l’orbe ho celebren unànimes:
europeus descreguts, asiàtics emergents,
musulmans provocats pel prohom proxeneta
profitós prepotent president precedent.
Les races oblidades ara saben que poden,
comunistes conversos pelegrinen a Washington,
intel•lectuals de moda somriuen d’utopia
i escriuen panegírics sobre la gran titola:
obelisc de banús que ens duu més erts que un fus,
fecunda les consciències, doblega l’eix del mal,
arrossega els mediocres com un crupier les fitxes
i administra la banca del casino global.
Aviat els poderosos demanen una beca
per al despatx oval, fent cua per mamar-li-la;
la boca se’ls fa aigua, i arribat el moment
se’ls amorra al piló diplomàticament.

Ciutadans penedits pels errors del passat
veuen creuar el cel uns collons colossals
que eclipsen les certeses del nostre món d’ahir.
Esta nova negror, els podrà redimir?
Aquesta nit del foc, els durà primavera?
Humils i atemorits, ajuntaran les mans
palestins i jueus, protestants i romans,
la pregària ecumènica resaran com germans:
“Obama, dóna’ns hui l’aval de cada dia,
vinga a nosaltres crèdit per poder consumir
(i guarda’t el que et sobre per als xiquets de l’Àfrica),
no deixes caure els bancs amb els nostres impostos
i allibera’ns del mal el Tresor Federal.
Perdona’ns les ofenses a la teua bandera,
posem pau en el món amb el teu piu equànime
i eixim del precipici penjant-nos del prepuci.”


S’ha acabat ja la festa, l’incendi, l’espectacle,
les més belles paraules esdevingudes cendra,
el malson d’una pàtria encercla el cementeri
dels militars caiguts despertant democràcies,
dies i sols perduts pel borratxo de Bush.
Com el matí del somni de Martin Luther King
s’adrecen multituds al Memorial de Lincoln
per a ofrenar-li glòries al goril•la cadàver;
en els seus dits la rosa taronja de vergonya
i el pixum redolant per tots els escalons.

Obama, t’exigim quelcom més que somriures,
pots amagar-te ja la cabota llustrosa.
Ha estat un bon inici, com en eixes pel•lícules
d’herois i de catàstrofes on sempre guanya el bé.
Però el món ja és molt vell, ha esperat i ha sofert.
Els somnis s’alimenten de la sang de ferides:
planta tu el teu, Obama, en la terra solcada.
T’indultem de moment, però no te’n refies:
només t’hem concedit empassar-nos la ràbia.

(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2009)

Poema faller (I): Preliminars

Fa dos mesos vaig participar, per primer cop, com a col·laborador d'un "llibret" faller, el de la Falla Mosquit del Grau de Gandia. Vaig escriure (i ha estat publicat) un poema llarg, de més de 80 alexandrins, a mig camí entre la sàtira (pel to) i l'èpica (per la dimensió "heroica" del seu protagonista...). Publicaré "digitalment" els versos ací mateix en pròxims dies, però hui voldria prologar-lo amb unes pinzellades sobre esta experiència, inèdita per a mi, i insòlita per la forma en què vaig triar debutar en aquest món de la lletra fallera. Tan natural com hagués estat per a mi escriure un article en prosa, com faig sovint ací mateix, no sé com se m'ocorregué intentar-ho en vers: faré balanç més avall, d'aquesta tria.

Per a que es feu una idea (i ja posats, s'estalvieu la lectura de gairebé un centenar de versos), el poema s'ubica en un Washington oníric i apocalíptic però actual, que imaginàriament ha adoptat la festa fallera com a complement de la cerimònia de traspàs de poders presidencials. No he estat mai als EUA, però Google Earth em permeté referir-me a llocs emblemàtics com la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon, el Cementeri Nacional d'Arlington, i el monument a Lincoln, escenari entre altres del discurs "I have a dream" de Martin Luther King. L'eix sobre el qual gravita la caòtica narració no és altre que la pelila de Barack Obama ("obelisc de banús que ens duu més erts que un fus", diu un dels versos): tota una invitació a fer-ne una lectura freudiana, per als qui us agraden aquestes aventures hermenèutiques. Per a que la gracieta no quedés només en una broma verda i bròfega, vaig intentar dignificar els meus pobres versos amb paròdies (cites modificades) d'Estellés, Espriu i del títol de dues obres de Josep Piera, i la vaig acabar en un to seriós, de queixa enrabiada sobre el món que vivim i que li toca a Obama endreçar una miqueta. Del mèrit del conjunt podreu jutjar vosaltres mateixos, dintre de poc: jo només sé que ho vaig fer el millor que vaig poder...

Vist amb perspectiva, crec que la meua empresa lírico-pirotècnica fou no tant un fracàs com un error: potser no hauria d'haver-ho intentat. Hi ha unes poques dotzenes de coses que sé fer millor que versos, i tot el temps dedicat a confegir-los hagués estat millor destinat a la prosa, a la ciència pura o a la pirateria informàtica. La meua intenció era optar a un parell de premis, un a Gandia per a versos de llibret en general, i un altre a Alzira per a versos satírics en concret. Però les bases del premi Joan Climent de Gandia prohibien (un tant absurdament) optar a cap altre premi, així que des de la Falla Mosquit no el van poder presentar al premi Falla Malva d'Alzira. Un cop feta la tria (segurament equivocada) de presentar-lo a Gandia, un canvi (també absurd) en les bases mentre el llibret estava ja en impremta va reduir el màxim de versos presentables, de forma que el poema va quedar mutilat, presentat sense els seus trenta versos finals. Però més que aquestes anècdotes de procediment, el que probablement va deixar el poema (i la Falla, en conseqüència) sense la menor menció fou el seu absolut allunyament "estètic" del que crec que s'espera d'uns versos de llibret: la cacaua d'Obama i la sàtira sobre la guerra i la crisi econòmica semblen estar lluny del que s'espera d'una col·laboració suposadament literària. Ja podria haver sigut jo deu voltes millor poeta, que amb el to que vaig triar per als versets difícilment hagués rebut la menor atenció. Ho sé ara, i ho tindré en compte per a estalviar-me futurs esforços: fer versos de broma està bé, però la pressió de polir-los un i altre cop per a que participen d'un concurs és una tortura de què vaig acabar fart.

El més curiós de tot plegat és veure com jo, que en les meues proses quotidianes sóc d'una insípida correcció política, davant el repte de fer uns versets faça eixir a la llum el més vulgar i exagerat de què sóc capaç. Dec ser jo, i no la gent de les falles, qui té una jerarquia estètica entre els gèneres un tant invertida. Però si no ens podem permetre certs abusos en la nostra festa nacional per excel·lència, què queda de l'esperit crític i provocador de les falles? Amb tot això advertit, en la pròxima entrada us trobareu de ple amb la recreació fallera de King Kong sobre les torres bessones i la fel·lació ideològica de què ha estat objecte el nou president dels EUA...

Arc de Mig Punt

Divendres passat vaig acudir, després de les meues classes nocturnes (gairebé ja vespertines, a mesura que allarguen els dies) a l’acte que l’associació Arc de Mig Punt va organitzar en protesta per la previsible demolició de l’Alqueria de Romaguera. En principi jo assitia com a part del públic, però la meua impuntualitat (vaig arribar mitja hora abans) fou castigada pels organitzadors fent-me pujar dalt l’escenari amb els aproximadament 20 poetes que havien escrit versos inspirats per l’Alqueria i el que la seua història i destrucció signifiquen. Jo havia de llegir el poema d’algú que no havia pogut assistir, i casualitats de la vida, em va tocar recitar la contribució de Josep Porcar, blogaire conegut per molts de vosaltres i del qual acostume a enllaçar (ací a l’esquerra) i llegir les seues contribucions. Ja que no he fet mai cap comentari en aquest blog del seu darrer llibre (“Els estius”) i de l’experiència de lectura digital que vaig tenir en el seu dia, aprofitaré per a copiar hui, més avall, aquest seu poema dedicat.

L’acte fou tot un èxit, i no només de públic. La meua sospita constant sobre esta classe de desfilades lírico-militars és que poden acabar fent-se avorrides, de tan greus, lentes, solemnes i emfàticament benintencionades. Això és completament independent del seu interés objectiu (el mateix podria dir-se, i encara més, de les meues pròpies classes de matemàtiques, fins i tot d’aquelles de què jo reste més satisfet), sinó de com són les coses, com vivim i com d’estrets són els límits de la nostra atenció i sensibilitat. Com que jo estava un poc nerviós assegut allà dalt de l'escenari, esperant el meu torn de llegir, no puc dir que m’avorrira en cap moment, i algú del públic em va dir després que havia estat d’allò més entretingut. Fantàstic, doncs: esperem que hi haja una altra ocasió pròxima, i una altra, i una altra, fins que algun dia deixen de ser necessàries.

Sóc home de poques causes. Ben sovint disfresse d’escepticisme, de moderació, de prudència, el que potser no és sinó una certa desídia, un individualisme que jutge abstractament com un mal símptoma col·lectiu alhora que en reclame per a mi mateix la pràctica. Litúrgies com la de divendres passat són com una "dolça penitença" dels meus nombrosos oblits i silencis. Adhesions com la que he fet al manifest fundacional d’aquesta associació em sumen a molts altres en la defensa del que més ens cal i ens convé; però per a mi, a més, tenen un valor especial, que no és menys noble pel que té d’econòmic: el d'allò escàs, infreqüent.

L’ADÉU DE CERES - Josep Porcar

De lletuga a lletuga,
de sol a sol, un cos no rastella
aquest camp d’encisam romà.
Europa ha amortallat la sèquia.
El consistori ha licitat l’oblit.
Espills de la Justícia, les rates
custodien cada boca de rec.
Ni l’argelaga prolifera
ni la granota sagnarà, com una aurora,
al llos equànime de l’aixada.

Avis

[ Escrit el 4 de novembre de 2008: hores abans d’un greu accident de ma tia Pura, del qual encara es recupera lentament, i setmanes abans de la mort del meu avi Jesús. Podria haver-lo penjat aquell mateix dia, però no vaig voler fer-ho en les setmanes posteriors. Que quede ara, que no es perda açò que ja arribe tard per a poder escriure de nou. ]

El meu avi Jesús passa els dies assegut al sofà, a poc més d’un metre d’un televisor que per a ell no és ja més que una taca de coloraines. Ell probablement no entén què fan o què diuen a la tele les poques ocasions en què intenta escoltar-la, si és que ho fa: el meu avi ignora que algunes de les poques parcel•les de memòria que encara li sobreviuen no són sinó escenes, moments absorbits en les tardes quotidianes de televisor dels seus anys de salut. Poc a poc, en les meues visites (més infreqüents del que sabria justificar) a aquella casa on em vaig criar, he vist com el cervell, l’enginy i l’humor del meu avi anaven fent-se miquetes. A hores d’ara, l’únic que queda de l’home que fou és un cos decrèpit, i un simulacre de consciència que és ja tot fantasia: fragments de pel•lícules de l’oest i cançons de postguerra, records incoherents i pobríssims d’una vida fecunda, i un lament pel seu estat actual que només eixa pròpia irrealitat pot fer-li suportable. L’atzar de l’edat i la malaltia ha seleccionat un de cada mil pensaments, imatges i vivències, i n’ha esborrat la resta: tota la vida que li queda no és sinó un continu exercici de combinatòria amb aquestes deixalles de consciència, que ens resultaria hilarant si no fos perpetu, i que mataria el meu avi de llàstima a l’instant si li fos concedit un sol minut de lucidesa. Déu, que li ha ajornat la mort incomprensiblement, almenys li estalviarà veure el seu propi reflex en l’espill de la caricatura.

Al costat del meu avi Jesús, en una pau apagada i absent, sense la brillantor que a eixa edat només pot concedir la bogeria, s’asseu la seua dona, la meua àvia Conxa. Ignorem què pensa o què sent, quina mínima familiaritat reconeix en les nostres cares quan ens acostem a besar-la: només mira, i somriu de vegades, i diu “sí”, sempre “sí”, encara que li preguntes primer una cosa i tot seguit la contrària. Tot el que pot veure i tocar, la vida de cadascú dels qui la visiten per a tindre-li cura, és obra seua: dona de casa, mare i àvia, és arquitecta de tota una família: els qui abans s’hi aixoplugaven, ara la conserven. Ja no governa ni el seu propi cos, però d’on ha fugit la força sembla quedar una bondat quasi infantil, que fa ressonar en nosaltres un eco de la cura que ella ens tingué sempre. Al contrari que el meu avi, l’expressió plàcida de l’àvia Conxa ens permet creure que encara experimenta una felicitat nuvolosa, una forma innocent de dignitat: probablement siga fals, però eixa falsedat ens és ja inabastable, i per això no ens desconsola. Cada somriure d’ella (potser només ja instint, ganyota) costa l’esforç continu dels seus fills que la cuiden: no és, per tant, cap recompensa, com a molt una manifestació humana, immanent, de la justícia.

Ma tia Pura, la germana de l’àvia, ha viscut sempre amb ella en la planta baixa de la mateixa casa. És l’única dels tres que ha conservat el seny, i per això ara recau sobre ella la càrrega de vigilar constantment els avis: una xica de Bolívia durant el dia, i mon pare i els germans durant les nits, s’alternen per a ajudar-la en una tasca que supera ja la seua millor voluntat. No té més família que els nebots, i probablement és l’única que encara pot apreciar i agrair les nostres visites. Espere tindre anys suficients per a escriure sobre ma tia, i per a que eixa descripció futura no siga mai la que he hagut de fer més amunt sobre l’estat lamentable dels meus avis. Però hui només comentaré una mania personal de ma tia, una curiosa obsessió que ha tingut sempre i que els anys no l’han ajudat a superar: no li agrada eixir en les fotografies, ni en els vídeos. És probable que la majoria d’imatges en què apareix ma tia en els àlbums familiars siguen de lluny, improvisades i desprevingudes, o si són de prop, fugint de la càmera o cobrint-se la cara amb les mans. Immergits com estem en l’era digital, abocats frenèticament a acumular experiències en tots els apèndixs electrònics de què fem ús, l’única manera que tindrem de recordar fidelment ma tia Pura serà, senzillament, la de tota la vida: un fràgil circuit de sinapsis, un segment polifònic del nostre flux de consciència. Eixa memòria morirà amb nosaltres: i així, segurament, és com havia de ser.

Afortunadament, els avis Jesús i Conxa no han tingut mai eixes manies de la tia. Els tinc en mil i una fotografies, des que jo tenia uns pocs dies fins que vaig tenir vint-i-pocs anys; els tinc en vídeos, jugant amb mi de xicotet, xarrant amb ells de major. Si els meus fills (que encara no tinc) em pregunten algun dia com eren els meus avis, podré mostrar-los proves d’una vitalitat, d’una salut, i d’una estima que no podrien endevinar mai si arriben a conèixer-los vius, com viuen ara. Amb bon criteri per part de mon pare i dels oncles, els avis ja fa temps que no ixen en les fotos i vídeos: el que ara passen no mereix ser recordat més que com l’ombra, potser massa allargassada, de tot el que han viscut i fet abans. Eixa deliberada absència en la memòria digital que guardarem dels seus darrers anys és el que m’ha fet sentir obligat a escriure sobre el seu present obscur. La brillantor del que foren, queda en la imatge; la bogeria i l’oblit que són ara només podien ser dignificades mitjançant la paraula. Ho he intentat, almenys.

Presentació "Idees i paraules"

Si ho havia deixat caure en més d'una ocasió recent, aquesta anotació ja és decididament publicitària: vos convide a vindre demà, divendres dia 20 de Febrer, a la presentació del llibre "Idees i paraules" del professor de filosofia (i camarada bloguer) Tobies Grimaltos, que tindrà lloc en el Casal Jaume I de Gandia a les 20h. Si d'una banda el llibre i l'autor mereixen la vostra presència, de l'altra el presentador agraïrà la vostra indulgència: sóc jo mateix, no ho he fet mai abans, i el més semblant que acostume a fer a aquestes intervencions públiques és ensenyar les regles de derivació als meus alumnes nocturns...

Si els qui em llegiu esteu més prop de València que de Gandia, hui mateix (dijous 19) teniu allà una altra presentació del llibre - Tobies ho explica a la seua darrera entrada.

Mentrestant, vos copie a continuació la recensió que he fet del llibre per al proper número de la revista Espai del Llibre: els límits d'extensió marcats per a aquesta col·laboració serveixen per a poca cosa més que per a obrir boca, però el que segueix és tot el que vaig saber comprimir en 1.500 caràcters (i passant-me'n!). Divendres hi haurà més espai, més temps i més coses a dir.

"Idees i paraules" és un recull de textos breus que despleguen els records, reflexions i opinions de Tobies Grimaltos, professor de filosofia de la Universitat de València. Malgrat aquesta dedicació professional de l'autor i el subtítol explícit del volum ("Una filosofia de la vida quotidiana") no estem davant d'un llibre de filosofia, sinó d'un assaig personal. Aquest filòsof analític explora la seua realitat interior i circumdant no tant des de la perspectiva de seua dedicació universitària com des de la convivència textual de l'argument i el dubte amb l'anècdota, la nostàlgia, la ficció i la confessió.

Però tot i no tractar-se d'un treball acadèmic, són evidents les petjades que hi deixa la disciplina analítica de l'autor en l'estil, els referents culturals i vitals, i la pròpia declaració d'intencions que els acompanya (al pròleg i al capítol "Per què escric?"). Una d'aquestes metes explícites és l'assoliment d'una prosa clara, lliure de les pedantesques pretensions que el propi Grimaltos denuncia d'altres autors i corrents. Una altra és fer compatible una concepció no relativista ("tradicional", a hores d'ara) de la veritat amb una actitud personal escèptica, que defuig l'empobridora solidificació de les pròpies conviccions i prejudicis. Aquests objectius no esgoten les propostes del llibre (que inclou reflexions ètiques, identitàries, lingüístiques, etc.), però ens permeten jutjar-lo d'acord amb els seus propis paràmetres i concloure que el recull satisfà de sobres les expectatives que genera.

Matèria perillosa

Com que enguany he fet de professor nocturn, he bandejat provisionalment la classe de reflexions sobre la totalitat del Sistema (amb majúscula) educatiu que em bullien al cap a finals del curs passat, tres mesos després del meu (recentment commemorat) debut. Aquestes generalitats sobre l'ensenyament apareixen, de tant en tant, en les meues sobretaules, en què professors i mestres solem formar una curiosa majoria, però he deixat per a més avant la seua plasmació en lletra, no tant en forma de llei sinó de dubte, de sospita - ben sovint de sospita al voltant de la llei. L'institut nocturn no és sinó un apèndix, una perifèria (valuosa, necessària) del rovell de l'ou escolar: com que tornaré a xafar aquell nucli (l'ESO!) més aviat o més tard, i aleshores les grans qüestions se'm faran inevitables, no tinc per què atacar-les ara precipitadament.

Mentrestant, una de les conseqüències de la meua nocturnitat docent és la d'haver d'impartir només les Matemàtiques de cursos superiors: primer i segon de Batxillerat (els antics 3er i COU, per a entendre'ns). Això em posa en contacte diari amb la matèria més complicada de les que jo mateix vaig cursar en eixa etapa, i de la qual nasqué una vocació i una formació que em permeten viure encara de renda, intel·lectualment parlant. Ser conscient de la categoria del repte dels meus alumnes fa créixer la meua responsabilitat, magnifica els meus errors (tan freqüents!), em motiva la major part dels dies i em consola els pocs que em veig superat, impotent. Les meues variades inclinacions (anomenem-les "humanístiques") no han alterat la màxima consideració que la meua matèria i la seua docència mereixen entre tantes de les coses que hom pot aprendre i ensenyar. Pocs prestigis més merescuts que el que li pertoca al bon professor de Matemàtiques: un reconeixement menys brillant que altres, però més sòlid.

Malgrat tot, les meues nits són encara lluny del gaudi d'estes glòries mundanes. Més aviat són el relat d'una fugida: la de qui sap, també, com d'inhumana i perillosa és la meua matèria en les mans inhàbils d'un mestre roïn, confòs, o simplement inexpert. Si aquesta por em fa millor professor, la donaré per bona.

[Advertència gremial: esborraré sense miraments els comentaris (si n'hi ha) amb referències explícites a professors de Matemàtiques roïns, vius o morts, de qualsevol contrada i nivell. Es diu el pecat, però no el pecador, que vos conec... ]

Ara farà un any

Hui penjaré versos, però podeu estar tranquils: no tenen res a veure amb el Dia dels Enamorats (que Marta i jo celebrarem en una xocolatada a Xàtiva amb els amics d'El Penjoll), sinó amb una altra efemèride més personal. El pròxim divendres 20 de febrer, (que recordeu, tenim la presentació del llibre de Tobies Grimaltos a les 20h al Casal Jaume I de Gandia) farà un any que sóc professor de secundària. Teniu ací la meua nota d'aquell dia.

Pocs dies després d'aquell meu debut vaig intentar expressar, en versos poc seriosos, les sensacions de la meua primera hora de classe de Matemàtiques a Elx amb un llenguatge mig màgic, mig religiós, en què la figura del professor oscil·lava entre el paper de sacerdot i el de víctima d'uns adolescents indomables. No vaig penjar llavors aquells versos perquè els vaig jutjar prescindibles, millorables. Els penge hui, sense haver-los ni tan sols retocat, justament per aquells mateixos motius: gravem en pedra el que és sublim, riguem plegats del que no ho és.


Elx, 20 de Febrer

Barracons encaixats en un hort de palmeres:
escenari escollit d'un ritual iniciàtic.
L'innocent substitut s'aproxima a l'altar
que li està reservat, i allà sent la remor
dels botxins que enraonen com caldrà plaure els déus.

Retallat contra el fons d'un pur blanc de pissarra,
l'elegit es defensa. Ni les bones paraules,
ni el recitat amable dels noms dels qui l'assetgen,
ni el punyal ple de tinta amb què encara no és destre,
ni la tímida màgia de xifres que intenta:
res no sembla calmar la bruta set de sang
dels qui esperen l'instant d'acabar amb la víctima.

El moment ja ha arribat. La fanfàrria puntual
s'afegeix al soroll de cadires i llibres:
un èxode frenètic els allunya del temple.
Queda sol, sa i estalvi, l'innocent substitut:
ara sap de quin culte esdevé sacerdot.
Quan surt i veu de nou el sol entre palmeres
dóna gràcies, i marxa al següent sacrifici.

Mètode i fantasia

Bastir un mètode, una forma racional i personal alhora de fer nostra la fracció del món que no és decididament absurda, s'assembla molt a construir, pacientment, des de l'interior, la pròpia presó. Un cop acabada, un cop tancats a dintre, tot allò exterior se'ns apareix filtrat per una trama cartesiana de barrots: cada cosa de les que veiem té un lloc, un sentit, un perquè.

Tanmateix, hi ha moltes coses que no veiem, així tancats: aquesta és la renúncia, potser inconscient, dels qui s'acomoden a la cadena perpètua de llur disciplina. Feta la feina, s'asseuen a completar com si fos un palau el que no hauria de ser sinó la primera estació d'un trajecte. Si no poden ampliar la cel·la, els bastarà fer més petit el món.

Sospitant d'aquests esforços i perills hi ha els qui no arriben mai a completar, o a iniciar tan sols, l'assoliment del propi mètode. Hi ha en ells més covardia que no pas astúcia: llur llibertat és devaluada, immaculada, infantil. Els fan ganyotes als de dins, i se'n riuen: creuen que el món ha quedat definitivament delimitat per les reixes que ells han triat estalviar-se.

Però s'equivoquen. No perceben entre ells els herois, els fugitius, els vertaderament lliures: els qui esperaren a escapar fins després d'haver completat la seua tasca primera, els qui fugiren no abans que "fugir" tingués el seu sentit complet. Ells fan seus alhora la paciència dels captius i la lleugeresa dels errants: vagaregen pel dubte amb unes poques certeses al sarró, fan preguntes allà on van, donen respostes allà on tornen. En són ben pocs, dissolts entre la massa, però la justifiquen, secretament la guien.

El meu no és un relat, sinó una fantasia. No és testimoni del qui és ja lliure: sinó el somni de qui encara fa solcs en la paret i compta els dies.

(Text "inspirat", si val l'expressió, per un comentari meu al blog d'Álvaro)

Oratòria imperfecta

Dijous passat vaig conéixer, finalment, Guillem Calaforra: m'havia convidat fa setmanes a participar en una sessió de l'assignatura del Màster que imparteix a la Universitat de València, i vaig acudir desvanit. El "meu" tema era la blogosfera, i les noves formes d'escriptura (de recepció, de filtre, de promoció) que la xarxa ens oferia. Em va intimidar un poc haver de parlar de les nostres petites dèries electròniques, de les nostres ciberutopies de província, després que Guillem hagués fet un recorregut (ràpid, per exigències del temari) que passava per Montaigne, Pla, Fuster, i els nostres assagistes i crítics actuals. Però encara en vaig traure profit: escoltar la resta de les sessions d'aquest dijous em donà la primera visió de conjunt que he rebut mai d'un "gènere" pel qual sent una afinitat més instintiva que no informada, conscient. Vaig tornar a casa encantat amb l'experiència, amb ganes de llegir molt més i de continuar escrivint poc a poc.

La participació en el Màster em va recordar la forma apressada, imprecisa, atrotinada, en què explique en veu alta algunes de les meues idees sobre la cultura. La meua feina, generalment (i no només des que sóc professor de Matemàtiques) sol consistir en fer entendre algunes idees tècnicament complexes: la redundància, la lentitud, i sovint la més pedestre analogia són recursos legítims, que m'esforce per dominar cada dia més. En canvi, si hom ha de parlar de la Passió Segons Sant Mateu, o de les fantasies i prejudicis al voltant de la literatura electrònica, són altres les qualitats oratòries que ha de saber desplegar: correcció i varietat lèxiques, metàfores i cites, una graciosa i natural evolució del discurs, i qui sap si alguna dosi d'humor i d'ironia. Dir que estes darreres virtuts estan lluny del meu abast potser fóra d'una improcedent falsa modèstia: simplement ocorre que tinc escasses ocasions de practicar-les, i sempre ho faig "contra el rellotge", amb la sensació d'estar furtant-li el temps a la meua audiència. Si sospite que escric millor que parle deu ser per això: gràcies a l'hàbit i el temps de relectura i revisió que acostume a dedicar a aquestes i altres anotacions.

Intentaré tenir presents les meues limitacions com a orador en la meua pròxima cita cultural pública, que és fer d'amfitrió i de presentador de Tobies Grimaltos i el seu llibre ("Idees i paraules") el pròxim dia 20 de Febrer, divendres, al Casal Jaume I de Gandia. Ordenaré millor les meues anotacions esquemàtiques, i escriuré alguna que altra frase per a recolzar-me, per a no extraviar-me en el discurs. Ja vos faré més "propaganda" els pròxims dies, del llibre de Tobies i de la presentació que en farem: aquestes encarnacions d'allò que és quotidianament virtual i distant mereixen ser adequadament anunciades, celebrades, compartides.

Lletra petita

Recorde perfectament quin fou el primer audiollibre que vaig escoltar en anglés. El seu títol era "Foundations of Western Civilization", i era un recorregut històric, en 48 lliçons de mitja hora, des de l'aparició de les ciutats a Mesopotàmia i Egipte fins l'era dels descobriments i la Reforma a finals de l'Edat Mitjana. En aquell moment jo no tenia costum d'escoltar res en anglés que no estigués subtitolat, i el meu "mètode" consistia a repetir l'audició de cada capítol abans de passar al següent, per a poder aclarir algunes paraules i copsar millor el context.

No puc dir que un curs d'abast tan general afegís massa coses al que havia hagut d'estudiar (i aleshores continuava estudiant) a la carrera d'Humanitats, però servia per a fer memòria, per a posar al dia el "mapa general" d'idees i esdeveniments que tan important crec que és per a orientar-se culturalment. Ara que cada detall és tan fàcilment accessible a la xarxa, no devem oblidar la importància i l'esforç d'anys i anys que demana aconseguir una correcta visió cultural de conjunt. Llicenciar-me en Humanitats m'ajudà en eixe propòsit, i els audiollibres que he continuat escoltant durant els darrers cinc anys m'han permés actualitzar-lo, aprofundir-lo.

Fa un parell de dies vaig adquirir per Internet el meu últim audiollibre (n'he escoltat molts, però n'he comprat només uns pocs jo mateix) de la mateixa productora de "càtedros ianquis" (Guillem dixit) que aquell primer (The Teaching Company). El títol és "Peloponnesian War", i és una sèrie de 18 hores sobre el gran conflicte entre Atenes, Esparta i els seus aliats durant el darrer terç del segle V a.C. No l'he acabat, encara, però el to general del curs és magnífic, com el de tants altres que he escoltat de la mateixa productora (fins i tot del mateix professor). No obstant això, no és de Tucídides ni de Pèricles de qui vull parlar per a acabar aquesta nota: les meues reflexions personals sobre el lloc i el paper de la cultura clàssica mereixen un text a part, que hauria d'escriure algun dia. Hui em limitaré a la comparació amb aquella audició primera sobre els fonaments de la civilització occidental: allà on fa cinc anys m'obsedia tenir clar allò bàsic, el marc general, ara he aprés poc a poc a gaudir del detall, a recrear-me en l'episodi, en l'estudi de cas. Allà (i aleshores) el que tocava era posar dates, referències, seqüències lògiques de fets; ara hi ha un senyor americà declamant l'oració fúnebre que Tucídides posa en boca de Pèricles (el "Yes we can" de la gran era del marbre...).

Tenia vint-i-cinc anys, aleshores, i em sentia massa major i massa cansat per a començar a formar-me com un home cult, com un humanista encara que fos de tercera, com un home de lletra petita: la comparació amb la meua llavors recentment abandonada trajectòria "científica" era desencoratjadora. Ara que en tinc quasi trenta-un sé que aquest neguit, aquesta sensació d'incompletitud, aquesta ànsia potser infantil, m'acompanyarà a la tomba. Probablement faré ben poca cosa visible, o útil, amb els meus petits sabers dispersos. Però mai no podré negar que m'han canviat la vida; i això, en nits com aquesta, m'és motiu suficient per a l'alegria, per a la pau que proporciona complir amb les pròpies expectatives, i per a fer simulacres de vanitat com el que acabeu, pacientment, de llegir.

La impossible avantguarda

L'originalitat, si és una virtut (cosa que em fan dubtar sovint), està clarament sobrevalorada. En un món cada cop més ple de gent que creu tenir coses a dir, i que les diu desvergonyidament, la pretensió de dir quelcom de nou, trencador, inaudit, sorprenent, és tan legítima com ha estat sempre, però cada dia que passa més ingènua. Si encara subsisteixen aquests intents, simulacres de revolució, és perquè l’home és finit, el seu coneixement i memòria imperfectes: fa massa poc que trepitgem aquesta vall per a saber separar un crit novell d’un eco esmorteït.

El creador separa el món en dues regions: allò que ha estat ja dit i allò que no, i tot seguit creu desplaçar-ne la línia divisòria, conquerint un tros de silenci. L’home d’ordre separa el món en dues regions: allò que hem escoltat i recordat i allò que hem oblidat o que ignorem. El creador vol emigrar i eixamplar fronteres, l’home d’ordre posar carrers quadriculats i estacions de metro amb un mapa a l’entrada. No és més humil ni menys ingènua aquesta darrera pretensió de vèncer el caos: la qüestió, a hores d’ara, és esbrinar si ens és més necessària.

Mentrestant, i per si de cas els homes d'ordre fracassem en l'intent, vosaltres continueu creant.

El professor d'història, de Joan Francesc Mira

[Una nota llarga, massa llarga. Em prendré uns dies de vacances per a fer penitència. Però no li ho feu pagar al llibre, que és magnífic.]

He crescut alimentant un prejudici inconscient segons el qual hom llegeix, principalment, per a aprendre, i això ha tingut un parell de conseqüències sobre la meua aproximació a la literatura. La primera, negativa, és que he acabat per llegir bastant poc – no insistiré sobre aquest tema ja reiterat ací, per a evitar que aquesta simple constatació estadística sone a falsa modèstia. La segona conseqüència és ben positiva i engrescadora: quan hom ha fet com jo, equivocadament, de la lectura un exercici més o menys sacrificat de comprensió del món, d’ordenació d’idees i d’acumulació de coneixement, enfrontar-se a obres literàries riques, denses, suposadament complexes i exigents per al lector, esdevé un paradoxal alliberament, un petit esclat d’hedonisme intel•lectual. Això darrer és el que he experimentat llegint “El professor d’història” de Joan Francesc Mira: he gaudit surant, sense extraviar-me ni ofegar-me, sobre el dens corrent de consciència, d’experiències i pensaments del seu protagonista. He fet meu el món en descomposició del professor Manuel Salom amb una naturalitat potser només permesa per aquest meu biaix lector, i he compartit el seu estupor davant el món nou de trinca (i descompost ja d’origen) que veiem sorgir sobre les ruïnes del passat. Un plaer, el de la prosa de Mira, que no entenc perquè he esperat tant de temps a descobrir.

No tinc la menor formació en qüestions literàries, però si l’expressió “novel•la d’idees” té algun sentit, deu tractar-se d’un híbrid entre els fets i el pensament, entre una acció (ni trepidant ni hòsties) que té protagonistes de carn i ossos en un context versemblant, i una reflexió intel•lectual que ve inspirada pels mateixos fets, actors i situació. Podríem dir que és una novel•la que fa frontera amb l’assaig, si l’assaig no fos ell mateix un territori de frontera. Doncs bé: el llibre de Mira excel•leix en tots dos terrenys, el del relat i el de les idees. És la crònica, tendríssima i acurada, d’un any de transició en la vida d’un home que es jubila i té cura de la seua dona malalta, i alhora és la crítica demolidora del present que aquest mateix protagonista fa després d’haver dedicat tota una vida a comprendre’l, sense èxit aparent. Escrit per altres mans, o simplement amb altres protagonistes ficticis, aquest doble intent hagués acabat en una juxtaposició estèril: una trama amb excrescències ideològiques o un pamflet amb una tènue excusa argumental. No és el cas d’”El professor d’història”: els petits detalls de la quotidianitat del protagonista i les seues excursions per la Història Contemporània estan tan ben filats que aquests dos plans del llibre només poden ser separats per a fer-ne una anàlisi. Ho intentaré tot seguit, sense més intenció que explicar perquè m’ha agradat tant i animar-vos a llegir el llibre.

No es pot dir que la trama del llibre siga densa ni sorprenent, però la veritat és que a penes es parla, en les entrevistes i crítiques que he pogut llegir, del relat, dels fets, dels personatges: si fos pels titulars del que s’ha dit sobre el llibre, hom podria acabar pensant que el seu protagonista és l’arquitecte Calatrava. La sobtada revelació, la caiguda “paulina” del professor Salom a la porta de la seua facultat, dóna inici a una seqüència més o menys senzilla d’esdeveniments i a un desplegament dels personatges, sobretot del principal (i amb gran diferència respecte dels altres, secundaris). El propi professor és un home discret i desconcertat: basten uns pocs canvis (simples, però importants) en la seua vida per a disparar un vagareig constant sobre el món que l’envolta i la seua aparent inintel•ligibilitat. L’amor per la seua dona malalta està més ple de tendresa, de compassió, de gratitud, que no de romanticisme: és un sentiment madur i enriquit pels anys, que exigeix les paraules precises per a ser descrit sense excessos - i Mira sap trobar-les. Irene, l’esposa físicament impedida i condemnada a una mort ja pròxima, com a personatge representa bellesa, bondat, optimisme, alegria; com a idea, representa l’Antiguitat (és hel•lenista, com el propi Mira, que així aprofita el matrimoni protagonista per a desdoblar-se en home del seu temps i en amant del món clàssic). Però aquesta i la resta d’al•legories només poden funcionar si tenen per fonament personatges i situacions cisellats per la mà destra d’un bon narrador. Ja sé que darrere de la història i dels personatges hi ha el mite de Faust: però puc dir, en favor del llibre, que ha sobreviscut a la meua ignorància de la cèlebre obra de Goethe – sospite que els qui la coneguen gaudiran d’un nivell de lectura encara més ric.

Des del punt de vista intel•lectual, el professor Salom (i crec que en allò essencial podem identificar-lo amb el propi Mira) és un home modern, i això ve a voler dir, amb totes les precaucions amb què cal usar certs termes, que és un conservador. No un conservador “ideològic”, sinó un convençut militant en favor de la nostra continuïtat cultural amb la fecunda tradició occidental de què som part. És difícil expressar en un sentit polític aquesta posició personal de l’autor-protagonista, perquè curiosament aquesta tensió modernitat-postmodernitat no s’alinea fàcilment amb els dos eixos amb què solem interpretar la nostra realitat circumdant: l’eix clàssic dreta-esquerra i les nostres particulars qüestions identitàries. No és que no puguem sospitar que el professor siga un “valencianista d’esquerres”: però aquest tret del personatge-narrador apareix només secundàriament, defugint en tot moment la temptació pamfletària en què el cos tan sovint ens demana caure.

Hi ha una línia contínua, complexa i sinuosa, sí, però intel•ligible, que ens duu des de Grècia i Roma al Cristianisme, la Revolució Científica, la Il•lustració i l’Era Contemporània. Potser la nostra és la primera època en què tots aquests elements poden ser alineats en un mateix corrent aproximadament lineal. M’explique: només des de la nostra perspectiva allò que havien estat pols oposats en tensions històriques prèvies (Cristianisme i Antiguitat, religió i ciència, etc.) comparteixen una mateixa etiqueta (la de “tradició”) i una mateixa amenaça de ruïna, d’oblit simultani. És aquest risc, aquest bandejament de tantes coses heretades, aquest esnobisme frenètic, el que el professor Salom denuncia internament, el que el duu a interrogar-se si els seus esforços d’una vida sencera no han donat els fruits desitjats.

La consistència amb què s’exposa aquest conservadorisme és digna de lloança, i de cap de les maneres és un contrasentit que el divagant monòleg interior del professor avance en un caos aparent: les seues passejades intel•lectuals i vitals són atzaroses, sí, però la retícula de ciutat antiga sobre la que deixen petjada és d’una transparència cartesiana. Hi ha bona cosa de “logos” sota els paràgrafs esmunyedissos d’una vida interior tan rica: qualsevol confusió possible amb certes formes actuals de despetorranomància no és sinó un mal símptoma d’una confusió de fons. He llegit, en una crítica (no del tot positiva) del llibre: “És curiós que un professor que manifesta una desconfiança de pedra picada cap a la cultura contemporània s'expressi amb un estil que recorda l'avantguardisme més plumbi.” No puc estar d’acord, de cap manera. Els bons avantguardistes (Joyce, Schönberg, Picasso) són plenament moderns precisament perquè llurs ruptures foren el millor homenatge que podien fer a una tradició que coneixien profundament: per a nosaltres ja han esdevingut clàssics, una herència que cal reverenciar – i no crec que el professor Salom o Mira discreparen en allò essencial d’aquest judici. Els altres, els qui són novíssims abans de cap altra cosa, els qui capgiren qualsevol tradició perquè desvergonyidament la ignoren o no estan a l’alçada, els qui no s’han adonat que arriben cent anys tard per a ser avantguardistes, els qui prefereixen creure que estan inventant quan haurien d’estar aprenent...: eixa és la classe de “cultura contemporània” que ens convida emfàticament a ser conservadors.

Es pot no compartir la cosmovisió nostàlgica del professor, però aquest no seria, en cap cas, un argument contra la manera bellíssima en què ens ha estat transmesa. L’edat em fa impossible compartir la seua pensívola malenconia, però sí que puc fer meu el rebuig genèric a una postmodernitat que se’m fa massa sovint obscura i aliena. El meu coneixement de les nostres més preuades herències no està encara a l’altura del respecte que m’inspiren, però de moment puc sentir-me satisfet d’haver incorporat Mira com una baula pròxima, que m’ancora a la nostra única tradició possible.

La llei i la trampa

A l'hora que escric açò, i també a l'hora (demà al matí) que ho veureu publicat, no sé si sóc una persona activa, una persona aturada, ni quan ni on hauré de donar la meua pròxima classe de Matemàtiques. En realitat he tingut eixos dubtes, i la consegüent sensació de desànim, durant tot el Nadal. Però fins avui, aquesta estranya vespra del no-sé-què, havia preferit no parlar-ne.

Intentaré contar breument una història que podria ser ben llarga i rebuscada. El darrer dia de classe del primer trimestre se'm va comunicar, indirectament, que el professor a qui substituïsc pensava donar-se d'alta el primer dia de vacances i tornar-se a donar de baixa (més concretament: encetar un permís especial sense sou que ja té concedit) just després de les vacances. És a dir, que ell no pensava tornar a xafar l'institut, però que amb aquesta acrobàcia administrativa (més freqüent del que jo sospitava, pel que es veu) em deixava sense cobrar les vacances de Nadal, sense poder inscriure'm a l'atur durant aquests dies que en principi no sé si he estat treballant o no, i sense una possibilitat fàcil de continuar donant classe a l'institut on estava (ja que eixa discontinuïtat en la plaça farà que vaja a mans d'un altre substitut). Tot el que us he contat, i les distintes solucions i complicacions noves que puguen sorgir a partir d'ara mateix, són hipotètiques, només basades en el que m'han dit fonts versemblants: no he vist ni un sol paper que jo puga usar al meu favor (o que m'haja enviat ja a l'atur sense jo saber-ho encara).

No aprofitaré aquesta anècdota per jutjar ningú ni per treure conclusions d'una situació que està del tot en l'aire. Només volia cloure aquesta entrada reflexionant sobre un detall: quan més "garantista" (burocràticament estricte, procedimentat) és un sistema (i el d'assignació de vacants i substitucions suposadament ho és, com tants altres de l'administració pública), més eixampla la diferència entre fer trampa i no fer-ne. Situacions que cara a cara, de persona a persona, serien vergonyoses, injustificables, poden ser immaculadament posades en paper - i segellades i gràcies i que passe el següent. Situacions humanament comprensibles, com per exemple que jo pogués continuar donant classe a l'institut nocturn que està a dos quilòmetres de ma casa sense que hagueren de dur (i fotre) un altre substitut de vés a saber on a treballar fins les onze de la nit, depenen en última instància, de l'enginy amb què puguem batallar contra la burocràcia. No vaig a moralitzar, ara, deixem-nos d'hipocresia: només espere el dia que em toque fer la trampa a mi - i si poguera ser demà, seria fabulós.

Spleen - Epifania

La paraula de la setmana ha estat spleen: me l'ha feta descobrir (tot i que em "sonava" vagament) una crítica negativa d'un llibre que a mi, en canvi, m'ha semblat magnífic. Usem-la mesuradament, doncs.

Quan MMiP escrigué (o publicà) La fàbrica, els Reis Mags eren un mite esvaïnt-se, i l'industrialisme un gris present desmitificat. Jo no havia nascut: ho vaig fer poc més tard, i vaig créixer al temps que aquest mateix industrialisme tèxtil (la fàbrica de seda del meu poble) s'endinsava en les boires del record. El poble ple de dones amb davantals blaus, la sirena del canvi de torn que ens marcava els límits de les hores de joc... Ara ens toca a nosaltres mitificar: al capdavall, l'única alternativa és l'oblit del passat recent, i d'una herència mil·lenària.

EPIFANIA

El rei blanc
porta una barba de cotó.

El rei negre
porta una barba de carbó.

El rei ros
no porta barba.
Hi ha gent maliciosa que assegura
que és una noia.

Han arribat pel cantó del batan
amb l'uniforme empolsinat de borra
i ara es passegen dignament,
muntats en dòcils carretons mecànics.

Reparteixen
caps de color,
bitllots
i metxa:
matèria prima pel negoci.

Van a la seva perquè el temps, des d'ara,
també compta per a ells.
Els moderns sistemes de treball
no respecten els mites.

Tanmateix les dones encara surten
al cap de la màquina
i comenten la rara pervivència
del misteri.

Això sí: no hi ha estrella.

Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1970-71) en Poesia completa (labutxaca, ed. 62)

Immensa minoria

Fa unes poques setmanes que dispose de connexió a Internet al pis, i una de les conseqüències més desagradables que ha tingut aquest canvi ha estat multiplicar la profunditat de les meues navegacions per blogs múltiples i diversos. No interpreteu "profunditat" en un sentit humanístic, emocional: només volia significar que, allà on abans, a la feina o a la casa dels pares, podia aventurar-me a seguir un enllaç i llegir una pàgina desconeguda, ara puc clicar a l'enllaç de l'enllaç de l'enllaç fins arribar al desconcert quasi físic que causa saber-se extraviat, insignificant, superflu entre superflus.

L'acumulació sense mesura ni final de les nostres variades mediocritats és l'únic que ens fa participar d'un èxit col•lectiu, encara que siga al preu d'aquest amarg descobriment, el de la pròpia intranscendència. Individualment, ni el que escrivim ni el que se'ns oblida escriure resulta especialment rellevant: som del tot prescindibles. Com a grup, en canvi, podríem ser la primera generació d'aquest país moribund que experimenta el neguit de la sobreabundància (de lletra, de cultura, o només de pretensions de lletra i cultura: això és secundari, ara). L'eclosió de la lletra com a correlat de l'eclosió, diversa i fecunda, de la vida: potser això siga el més normal del món, no ho sé. Però per a una cultura que aspira a la normalitat, podria resultar senzillament una fita històrica que no hauria de quedar oculta sota la perenne lamentació de les nostres dissorts polítiques.

Espere que aquesta consciència de l'ínfim paper que represente no em duga a deixar d'escriure ací. Però el que sí podria plantejar-me, com a propòsit d'any nou cada cop més urgent, és escriure menys - i millor, en conseqüència, si és que trobe la forma de fer-ho. Potser és el moment de reclamar una certa ecologia de la lletra, un crit d'alarma contra la seua superproducció suïcida. Escrits autorreferencials com aquest no són un bon exemple d'aquesta hipotètica actitud nova: preneu-los, doncs, com si foren "l'escala que s'ha de llençar un cop hom ja ha pujat" (i amb aquesta cita, enllacem amb la ja vella tradició de convidar-nos, mitjançant les paraules, a un moderat silenci).

Horaciana LI

aquest any miserable
mmviii d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent baydal, desterrat a florència o barcelona;
guillem calaforra, a valència
- diuen pel veïnat que escolta, de nit, música màquina,
i circula un tenebrós prestigi -;
urbà i tobies recorren llibreries,
jo escric i enyore burjassot
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, veu passar els bòlids.
no crema el que escrivim: només ho ignora,
ja té altres pantalles en què extraviar-se.

[dedicat, com no, a tots els blogaires que no cabien en esta breu paròdia, als qui desitge un feliç any (dos mil) nou]

Imparables

Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.

Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.

He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.

Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.

Bon Nadal

Enguany ha estat el meu primer any de mestre, i he volgut cloure’l recordant-vos aquest inspirador passatge d’infantesa (tot i que d’aquesta natural rebel•lia ara en diríem “adolescència”, “crisi de valors”, “descontrol paternal” o exageracions semblants):


Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)

Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.

[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]

Voteu abans de diumenge...

Aquesta nota (programada) no és sinó per a recordar que aquest mateix diumenge s'acaba el termini per a votar en els Premis blocs de les Comarques Centrals. En el "banner" d'ací a la dreta trobareu el llistat de participants, per a poder llegir-los si vos apetix: però no es despisteu i voteu abans del diumenge 21! En la pàgina d'El Penjoll trobareu els formularis de vot, i en aquesta entrada meua les indicacions que vaig donar en el seu dia de com funciona la cosa. Va, vinga, va...!

Just abans de laudes

Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te'n vas amb les sagrades hores.

"El caminant i el mur" (1954), Salvador Espriu (1913-1985)


A principis de Novembre vaig aconseguir escriure uns pocs paràgrafs que intentaven posar un poc de dignitat allà on difícilment hom podia trobar-la: en la vellesa cruel, boja i absurda dels meus avis paterns. Quan estava a punt de publicar-la, ma tia (germana de la meua àvia, que viu amb ella) va caure malalta: encara es recupera d'aquell esglai, i la nota, que feia referència al seu relatiu bon estat de salut, va quedar a l'instant obsoleta (i inèdita, en conseqüència).

Ahir va faltar, finalment, el pare de mon pare, i el que vaig escriure a Novembre ja no és sinó una anècdota oblidable, que hauria de quedar també soterrada entre els múltiples records d'una vida més llarga, més rica, més alegre i humana que la seua prolongada agonia. Potser algun dia penjaré aquell text, per a que no es perda, però allò més propi ara seria una elegia. Per si no trobe mai el temps o les paraules adients, he triat aquests versos d'Espriu amb què feia tants anys que no em topava. Aquesta és bona hora per a fer memòria.

Als mitjans

Per als qui mantenim un blog, això d’eixir als mitjans no ens hauria ni d’il•lusionar en excés ni tampoc fer-nos massa por: al cap i a la fi, pel fet de publicar i compartir manies, pensaments, imatges i causes a través d’aquest canal, som ja quotidianament mediàtics. La veritat, però és una altra, i a mi m’il•lusiona especialment (i en el cas de la ràdio, em feia un poquet de por abans de començar a gravar) aparéixer, a títol personal, i des d’esta setmana, com a “bloc destacat” de Vilaweb Gandia i en el programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia (en aquest cas per motius ben distints al del meu hàbit d’ajuntar lletres).

Vilaweb Gandia és un projecte ja veterà (duu més de cinc anys, encara en recorde els inicis, que vaig veure més o menys de prop) i ha anat sempre de la mà d’una persona compromesa i dedicada com Francesc Vila, que ha aprofitat la xarxa per a mantenir al màxim els seus vincles amb la comarca que estima (i que probablement enyora de tant en tant). No és cap casualitat que el títol del seu propi blog personal siga “Un saforenc a Barcelona”. Al País Valencià que tenim, que al primer que ens convida és a un decorós exili (nord enllà, si pot ser), la xarxa és un instrument fonamental d’integritat i supervivència: permet, entre moltes altres coses, mantenir els lligams amb els qui ens hem quedat (o hi hem tornat) i ens dóna corresponsalies i ambaixades fora d’aquest indret estimat que al capdavall no és sinó una obscura província, limitada i remota. El que ha fet i fa Francesc per aquesta comarca és alguna cosa més que “mantenir els lligams”: ha ajudat des de fa temps a crear-los, a alimentar aquest node local de què ara, humilment, tants podem sentir-nos part. La distància no és cap impediment per a que ell continue formant part de la comarca, ni per a que nosaltres puguem agrair-li-ho.

D’altra banda, Paco Apolinar, el conductor del programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia, ens va convidar a Paula Banyuls i a mi a participar de seu programa per a parlar de l’estalvi energètic. Els qui em llegiu sovint sabeu que l’activisme ambiental no està entre els meus temes més habituals (!), i jo mateix m’hagués sorprés si m’hagueren dit que el meu “debut” a la ràdio seria per a parlar de per què i com estalviar energia cadascú a sa casa. Però en qualitat de membre del Fòrum de Participació Ciutadana de l’Agenda 21 del meu poble vaig haver de participar fa uns pocs dies en una modesta xarrada sobre el tema (que en realitat va preparar Paula i jo vaig fer poc més que recitar un tant rapsòdicament), i d’ací va sorgir l’entrevista. A l’entrevistador li va interessar també que parlàrem del funcionament de l’Agenda 21 local i d’algun tema més genèric, i entre unes coses i altres li vam “okupar” vint minuts de programa, que podeu descarregar des de la seua pàgina web però que vos he enllaçat ací (via GoEar) per si voleu escoltar en línia. Aprofite per a agrair-li a Paco Apolinar l’interés i amabilitat amb què ens va tractar: podeu comprovar-ho vosaltres mateixos fent clic en el botó del “Play”...

"Plagis", d'Urbà Lozano

Feia temps que no ho passava tan bé amb un llibre entre les mans com aquesta setmana passada amb “Plagis”, del camarada blogaire Urbà Lozano. Un parell de persones de qui tinc el seny de fiar-me me l’havien recomanat privadament, però tot i així la novel•la ha superat les meues expectatives. Com que del llibre continuaré parlant més avall, tractem només breument de les expectatives. Un hàbit pervers quasi ha desterrat de la meua lectura la narrativa, en general: intente cada cop més endolcir amb assaigs i poemes les meues abominables lectures “acadèmiques” (he de comptar-hi també les Matemàtiques?). Però novel•les, ben poques: qui sap si tres o quatre cada any des que vaig fer Batxillerat. Ja sé quant m’estic perdent: no només tota una tradició narrativa pròpia i universal, sinó una forma d’adreçar-se al món que ben practicada no em resultaria menys enriquidora, menys apropiada, que la prosa reflexiva o el vers. Però la meua realitat és així de trista: no sé, ni aproximadament, quantes novel•les com “Plagis” es publiquen cada any en la meua llengua. Si en són moltes, sóc idiota de no llegir més que unes poques; si no en són tantes, puc sentir-me afortunat per com de bones són les que em cauen a les mans. Des d’aquesta meua manca de referents i d’autoritat és d’on naix l’apreciació personal de l’obra que compartisc amb vosaltres tot seguit.

D’una novel•la esperem (“exigim”, podeu dir si així ho preferiu) que siga quelcom més que una juxtaposició caòtica, atzarosa, de text (com ho són, per exemple, aquestes meues notes). Requerim estructura, ben sovint en forma d’una trama en què l’autor puga inserir tipus humans, circumstàncies, ambients; i en la mesura en què la trama i els tipus humans ho permeten, refractar una particular visió del món. A “Plagis” aquest element ordenador no és tant una successió complexa i inexplicada d’esdeveniments, sinó un acurat acoblament de les diverses circumstàncies personals dels protagonistes (biogràfiques algunes, altres pròpies del curt lapse de temps en què es desenvolupen els fets de l’obra). Immediatament a partir del segon capítol comença una ben travada sèrie de coincidències, gradualment presentades al llarg de la novel•la, que provoquen al lector ja no una acumulació tensa de fets pendents d’explicar, de resoldre, sinó un seguit de descobertes plaents i humoroses, intel•ligentment dosificades fins les darreres pàgines del llibre. Però aquest gaudi de la coincidència, del paral•lelisme i el creuament entre les vides dels protagonistes, resulta indestriable per al lector del seu correlat formal, del seu equivalent estilístic: el recurs també creixent, acumulatiu, a la repetició exacta d’expressions, de frases fetes, llatinades, tòpics i acrobàcies adjectives, aplicades cada cop a personatges i situacions distintes però convergents. Aquesta coherència entre les històries (semblants, coincidents) que se’ns conten i el material elemental compartit amb què són narrades hagués estat suficient per a sostenir el conjunt. Però encara hi ha més: el fet a partir del qual arrenca la trama, l’únic de què (encertadament) ens parla la contraportada, és la concessió d’un premi literari a una obra copiada, un plagi, de què el suposat autor no té notícia... Tot plegat és un exercici d’estructuració interna admirable, reeixit i completament transparent per al lector, que s’hi delecta.

La cura exhaustiva amb què les relacions entre els personatges de “Plagis” són travades exclou, d’entrada, que els hi apliquem cap criteri de versemblança, que destruiria (estúpidament) allò millor de la novel•la. Però fent abstracció de les seues calculades interaccions, tant els protagonistes com el món de què participen (el present de tots ells i el passat juvenil d’una part) són completament versemblants, i pròxims al lector en un sentit que depassa (d’una forma gens casual) allò estrictament geogràfic. El llibre està habitat per gent de quaranta anys com la que trobem entre nosaltres avui, i gent de vint anys com la que vivia entre nosaltres fa vint anys. A més de pel que fan durant els pocs dies que dura l’acció de la novel•la, els personatges són construïts a partir d’una mena de monòleg interior àgil, d’una aparença caòtica només en la mesura en què ha d’assemblar-se al flux constant d’allò que pensen i senten, i sobretot també del que recorden, d’allò viscut fa anys que explica i il•lumina els fets del present immediat. Evitant la classe de manierisme pretensiós de què s’arriba a ironitzar en el decurs del propi llibre, el desplegament successiu dels protagonistes d’aquesta història coral està fet amb molta habilitat i ofici, amb una naturalitat que l’autoimposada exigència de la repetició no fa sinó reforçar.

L’humor, la sensualitat, la intriga i el plaer del joc verbal que he gaudit gràcies a “Plagis” són manifestacions de la intel•ligència distintes a les que estic acostumat a buscar en la lletra impresa - i en part per això les trobe tan infreqüentment. El mateix anhel d’ordre, d’evasió formalista, que tan sovint em decanta per altres gèneres potser siga el que, paradoxalment, m’haja facilitat l’empatia amb aquesta lectura i els seus protagonistes. Però com que no em faltaran ocasions futures per a lamentar els meus vicis perennes, millor serà que aprofitem aquesta per a la celebració, i per a felicitar l’autor de l’obra, a qui encoratge, sense presses ni angoixa, a escriure’n una altra igual. I amb “igual” vull dir “igual de bona”, no “igual” de “la mateixa”... (compte amb aquestes coses, que ja ens sabem tots els seus trucs de plagiari... :-)

Llegiu i voteu!

Des de ja mateix podeu votar en la segona fase del Concurs de blogs de les Comarques Centrals: en l'entrada de hui d'El Penjoll ho expliquen clarament. Jo només volia fer-los "propaganda", i comentar alguna cosa sobre com funciona el concurs:

1) Si ho he entés bé, cada persona (adreça de correu) només pot votar una vegada: millor dit, una vegada per a la primera part del formulari de vot (unes quantes categories), i una altra vegada per a la segona part (la resta de categories). És a dir, no es tracta del típic concurs de "voteu-me, voteu-me tots els dies que el món s'acaba... click, click, click, click!", sinó quelcom més seriós - i en això, com que he treballat al sector de les enquestes i crec saber de què parle, puc dir que la tria dels organitzadors em sembla d'allò més encertada.

2) Podeu concloure d'això que no cal tindre pressa per votar (sempre que ho feu abans del dia 21, clar). Però si sabeu ja quins blogs mereixen el vostre suport, podeu anar a votar ja (ací formulari 1, ací formulari 2). Podeu clicar tants blogs com vulgueu per categoria: si en cliqueu uns pocs estareu premiant-los respecte a la resta i facilitant el seu accés a la final (i penseu-ho: si els cliqueu tots és com si no en votareu a cap... :-).

3) Personalment pense que més que guanyar uns o altres, allò important és que fem festa virtual i soroll entre tots: organitzadors, participants, lectors furtius i comentaristes polèmics... Per això vos recomane que "mediteu" una miqueta els vostres vots, i que aprofiteu aquests dies per a fer una passejada per les webs participants: des d'ara i fins que acabe la votació, l'enllaç de dalt a la dreta del meu blog us durà directament al llistat de participants per categories. Per si algú es despista amb tanta "meditació", he programat ja una entrada de blog per als últims dies de concurs que us recordarà que voteu d'una vegada si no ho heu fet ja.

4) De les vostres votacions no eixirà el guanyador, sinó els finalistes: un jurat triarà un guanyador per categoria i (crec) un guanyador absolut. Però tot això ja arribarà: de moment, està en les vostres mans conéixer un poc més la centresfera (¿?) i animar amb el vostre vot als qui ja hi participen i els que participaran.

Si per a fer més enrenou algú vol enllaçar aquesta entrada des del seu blog, o copiar o modificar part del que hi ha escrit, aprofitar els hipervincles, etc. no només té tot el dret sinó que li ho agraïsc a la bestreta. Au, a llegir! (als altres, de mi estareu ja farts...)

Televisió i pensament

El nostre pis, que provisionalment ocupe en solitari, és menut i encara no té a penes mobles. Això fa més prominent la presència central del televisor, aquest gran i elegant rectangle negre que ens ocupa espai, però encara més el temps. Ja he comentat en alguna altra ocasió com de fàcilment caic en l’acollidora passivitat de la butaca i el comandament. És cert que en algunes ocasions, depenent de l’estat d’ànim, del cansament acumulat que ens fa descartar altres alternatives, el que faig amb la tele és poc més que matar el temps sense sentit ni profit. Però això no és suficient per a condemnar l’aparell i el mitjà, com tan temptador resulta fer quan hom reflexiona per escrit sobre aquestes coses. Bona part de les meues hores diàries de televisió són plenes d’interés i intel•ligència: telesèries, programes d’humor, tertúlies polítiques i de tant en tant alguna pel•lícula. Una paraula de Buenafuente i la vostra ànima serà salva: abans d’anar a dormir podeu redimir-vos, en només deu minuts, de les estonetes estúpides que ací i allà heu consumit cara al televisor.

Aquesta meua complicitat amb el zapping em féu adreçar-me a l’article “Televisió i pensament” d’Enric Senabre (ací els seus articles a El Punt) que vaig trobar en el darrer número de L’Espill. Tinc més articles pendents de llegir de la revista (el propi Tobies en té un sobre “Filosofia i literatura” que tastaré quan acabe de llegir el seu llibre), però el dedicat a la televisió es va guanyar una relectura immediata i aquest comentari: a més d’estar tan ben escrit com és norma de la casa, tractava un tema que, a banda de resultar-me quotidià, convergia amb alguna de les meues recents inquietuds acadèmiques. És un tòpic, si, però un tòpic convenient el de remuntar una reflexió sobre els mitjans al llibre seté de la República, el que inclou l’episodi platònic de la caverna. Enric Senabre ho fa, però per a contraposar a la visió cristianoplatònica a una altra que es remunta als sofistes: així, front al punt de partida paradoxal segons el qual la imatge pot copiar, falsejar o substituir la realitat, tenim una visió més oberta en què les imatges, plurals i sovint discordants, el que fan és ajudar a construir eixa pròpia realitat de què parlem. Jo mateix, que crec ser un home encara modern, que el meu discurs més familiar és el del mètode i les meues grans preguntes són encara les kantianes, he de reconèixer que les perspectives que la postmodernitat (una mena d’afrancesament de la sofística) ha posat en joc sobre els mitjans superen, en capacitat crítica i utilitat pública, el típic refús intel•lectual a mesclar-se amb les masses i veure en els mitjans alguna cosa més que banalitat: ni els perills (seriosos) ni el potencial crític de la televisió mereixen aquesta classe de menyspreu.

No puc sinó coincidir amb l’autor de l’article en la necessitat de convertir els mitjans en objecte de la reflexió, i no en entrebancs per al pensament: la demonització de la imatge operada per Giovanni Sartori (a “Homo Videns”, una lectura que tinc recent) o altres aprofita alguns riscs (innegablement reals) de la nostra civilització mediàtica i els fa servir d’excusa per a un fals apocalipsi intel•lectual. Però aquesta perspectiva crítica sobre els mitjans difícilment pot ser autodidacta: la velocitat de les imatges i els reflexos que requereix la seua recepció crítica fan difícil que hom aprenga a separar el gra de la palla un cop ja ha arrelat perennement en el sofà. El lloc on educar “en mitjans” és, i no en pot haver altre, l’escola (ja vaig fer un comentari relacionat fa uns mesos). Crec, com Senabre, que la introducció de la tecnologia (en un sentit ampli) en el sistema educatiu s’ha fet sovint de forma equivocada. Potser no cal omplir de vídeos, o d’Internet i ordinadors les nostres aules: bastaria amb tractar críticament des de les aules els continguts i els artefactes amb què els nostres alumnes ja conviuen a bastament en el seu temps lliure. Algú els hauria d’explicar a classe com es fa un programa en directe, o en fals directe, com s’organitza un noticiari, com es fan els guions i els rodatges de les seues sèries preferides, com de falsa pot arribar a ser la telerrealitat, com s’inventa una polèmica absurda per a omplir de buidor la graella... No els cal aprendre tant a usar Internet, que a ells els resulta un entorn “natural” fins i tot quan no en són usuaris domèstics, sinó potser quins són els seus fonaments, les seues possibilitats, els seus riscs. L’educació no ha de desertar del seu camp de batalla tradicional i genuí, la paraula, el símbol: sabem que eixa lluita cada dia és més complicada. Però no hauríem de deixar que les nostres poques o moltes conquestes s’escolaren pel forat de l’analfabetisme mediàtic. No cal apagar cap pantalla per pensar: al capdavall, aquest mateix panell acolorat també és refugi amable de les nostres paraules...

Manifest mural

(Tornem a la prosa, que és més sofrida...)

La veritat és que no puc dir que no haja escrit esta setmana. Els darrers dies he deixat comentaris, més extensos del que recomana una certa cortesia, en uns quants dels blogs que teniu llistats ací a l'esquerra: algun apunt al vol sobre literatura (Urbà, Jordi), sobre el determinisme filosòfic (Tobies), sobre l'arrelament i la fugida a través de la música (Guillem al "Patio"), i sobre el propi vici d'escriure (al blog de Vicent Baydal, pare pedaç de la blogosfera valenciana). La de participar en aquesta gran conversa mural, la de sentir-se generós per tan poca cosa com deixar unes paraules, és una de les més grans satisfaccions que ofereix aquesta xarxa nostra de companyonia i resistència. És cert que aquests comentaris no s'afegeixen al còmput d'entrades de cada mes que podeu llegir en l'índex del blog: però sumen en quelcom més important, efímer en el detall però sòlid en el conjunt, que és aquesta eclosió coral, aquest testimoni del nostre temps, del nostre país.

Caldrà deixar passar els anys per a saber què quedarà de tot açò. La majoria dels qui hem triat perdre el temps en aquestes lletres de batalla deixarem de fer-ho algun dia, com tants ho han deixat ja. La d'haver participat serà una batalleta més de les que formen el patrimoni sentimental de la nostra generació (en un sentit ben poc estricte del terme), com les que els qui tenen més anys i han vist més món conten de la postguerra o de la transició. Uns quants dels qui abandonen es dedicaran, amb més temps, habilitats i coneixences, als quefers de cada dia: la política local, l'ensenyament, la vida cultural. En la mesura en què la comunicació (escrita, visual, igual dóna) continue colonitzant cada àmbit del que queda d'existència quotidiana, aquestes capacitats adquirides seran sens dubte un avantatge amb què recolzar les nostres millors causes.

Uns pocs dels qui ara omplen de tant en tant la blogosfera amb els seus textos continuaran escrivint sempre: potser ja no blogs, sinó llibres de versos, assaigs, novel·les. Vull pensar que l'hàbit els farà escriure cada cop millor, i que sabran representar dignament tot un moviment de què se sabran supervivents. Faran xarrades pel país, si hi ha encara país i s'hi fan encara xarrades, i els anirem a veure pensant que fa deu, vint anys que els coneixem: potser ens recorden el nom d'algun enllaç, d'algun comentari, potser ens pregunten perquè no escrivim ja.

Sovint aquests exercicis de futurologia no són sinó el refugi dels qui com jo vivim, pensem, escrivim massa lentament. Sabeu bé que no acostume a parlar de l'actualitat, i això té a veure més amb la meua lentitud de reflexos que amb cap classe de desdeny pel que és diari, fugaç. Però hi ha un parell de xicotets projectes personals, constantment diferits, que tenen aquest manifest mural del nostre temps com a objecte, i no només com a recipient. Com que córrec el risc de no dur-los mai a terme, faria bé de descriure-vos-els: així me'ls podreu recriminar d'ací deu anys, si l'atzar us duu prop meu a donar conferències i saludar vells amics.

El primer dels projectes seria el d'abandonar les meues anotacions personals en sentit estricte per a dedicar tot el meu temps blogger a fer comentaris en casa d'altres. Però per a fer una tal cosa necessite alguna cosa més que temps: una connexió a Internet com la que encara no tinc a ma casa. Arribat el moment, podria decidir prendre'm una bona temporada de vacances, pelegrinant de casa en casa, i glossant allà amb paraules amables les notes dels qui em siguen amfitrions.

El segon dels projectes, més ambiciós i per això més improbable, també comportaria abandonar aquest diari de publicació immediata per a deixar fixat, en el paper de tota la vida, la classe d'experiències, ingenuïtats i savieses que he compartit durant els meus anys a la blogosfera. Sembla un contrasentit, potser: però la meua creença de què entre tots estem fent alguna cosa gran exigeix, també, alguna forma de síntesi que estiga a l'altura del nostre esforç col·lectiu. Els meus dubtes sobre si jo seria capaç d'aconseguir-ho fan improbable que ho intente: per això continue confiant-me encara a les certeses de la publicació immediata, al plaer recurrent de qui allibera i exorcitza les seues quimeres només prement aquest botó color taronja...

Sis coses sense importància...

En resposta a una doble petició (Urbà i Vicent), ací teniu les "Sis coses sense importància que em fan feliç". Les he escrites en vers perquè sí (se'm va ocórrer mentre feia la llista), i de passada, per a celebrar la concessió, aquesta nit, del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia. Assistiré a la cerimònia a vore si sóc el guanyador: ni tan sols m'he presentat, però això no hauria de ser un impediment (en plena recessió que estem no haurien de ser tan estrictes amb aquestes coses dels premis...)


Sis feliços detalls m’estalvien la crisi
i em refunden la fe fent fallir el descrèdit:
escoltar un quartet fullejant un llibrot
(violins, violons i exercicis resolts), (1)

donar crits animant sense treva l’equip
i queixar-me de l’àrbitre quan no tinc la raó, (2)
malparlar dels absents sobretot si ho mereixen
(i si no, dóna igual: valoreu la intenció...), (3)

recordar el meu nom als avis que s’apaguen
i esperar sense angoixes la vellesa dels pares, (4)
compartir el sofà que encara no hem comprat

on demà ens dansaran somrient-nos els fills, (5)
i estimar, humilment, els pocs mots que conec
escrivint un sonet innocent als amics. (6)

El vaixell de Genseric

[Número 9 de la revista "Espai del llibre", Gener 2008]

“El vaixell de Genseric” és el títol del dietari amb què Ferran Garcia-Oliver va obtenir el XXVII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2006. La llegenda que dóna nom al llibre conta que el rei vàndal Genseric, després de saquejar la Roma dels darrers dies de l'Imperi, va omplir de tants tresors el seu vaixell que es va enfonsar, per l'excés de càrrega, tan aviat com va arribar a mar oberta. Aquest relat és la metàfora que tria l'autor per a caracteritzar el conjunt aquests texts, confegits entre els mesos d'abril dels anys 2004 i 2005. I certament, sense ser l'únic vector d'interpretació possible d'una col•lecció tan plural d'anotacions, la mirada que l'obra projecta sobre el món actual està envernissada d'un lleu pessimisme tardoral, madur i lúcid, que no per tòpic resulta menys legítim. És una actitud que convida a admirar els tresors que ens ofereix la civilització als qui en som passatgers, i alhora ens alerta del rumb insensat que pren aquesta nau comuna.

Bona part dels desencisos (i de les alegries, també) de què Garcia-Oliver ens parla són propis de l'edat i del lloc: d'un temps, d'un país. Lluny de l'apassionament del columnista, empresonat per les estretors de la immediatesa, el tempo propi d'aquest dietari sense dates és el del relleu de les generacions. Passat, present, futur: la nostàlgia i l'èpica dels dies de la transició, les decepcions i els dubtes del moment actual, i les llavors de l'esperança, representada ací per les filles de l'autor, que inspiren algunes notes breus i tendres. La condició d'historiador de Garcia-Oliver fa encara més polit el trànsit que ens duu de l'anècdota de cada dia a l'exploració de la natura humana forjada al llarg dels segles, passant com hem dit ja per la memòria de les dècades viscudes. Així, la superior perspectiva històrica des de la qual l'autor judica un fet, un record, una lectura, esdevé la demostració eficaç de la utilitat ja no acadèmica, sinó quotidiana, de la Història com a eina per a la comprensió del present. I del dietari com a complement de la tasca historiogràfica.

Però si l'assaig fa ús d'aquest bagatge vivencial i intel•lectual és per a reivindicar-se com a literatura: el dietari no és ni acta notarial dels fets ni foc d'artifici de la idea pura, sinó que es desplaça lliurement entre aquests extrems a lloms de la paraula, precisa i evocadora, analítica i sensual. Llevat de quan l'autor es deté davant la natura i s'hi abandona a una descripció intensa i personal, la llengua emprada és fluida i sense afectació, sovint graciosa en la narració de l'anècdota, sempre eficaç quan traça un argument. Garcia-Oliver aprofita les llibertats del gènere sense caure-hi en els paranys: els temes que tracta són ben diversos, però un cop en tria un i l'enceta, l'arrodoneix sense extraviar-se en vagues associacions d'idees ni cites pretensioses i supèrflues. I no és que el llibre estiga exempt de referències literàries, sinó al contrari: un bon grapat d'entrades comenten o es recolzen en la vida i l'obra d'altres escriptors, des de l'admiració i coneixença que l'autor té dels nostres clàssics, fins a l'amistat que l'uneix als que li són propers i contemporanis.

A més de les ja citades, són moltes les qüestions que emergeixen repetidament en les pàgines d'aquest assaig: la memòria d'un passat rural no tan llunyà front a l'actual depredació del territori, la desintegració de les solidaritats col•lectives, estampes i reflexions al voltant de la vida universitària (des de la cordialitat dels consells de redacció fins a la preocupant davallada dels coneixements generals de l'alumnat), el precari paper del país i la llengua en l'escenari europeu, i les eternes guerres i calamitats de la natura que esguiten el món i sotraguen la consciència. Uns ingredients ben triats i cuits a foc lent, des de la serenitat que potser només dóna l'experiència i l'ambició, de sobres reeixida, de fer bona literatura.

Veredictes i judicis

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira, i m'alegra trobar-me allà Juli Capilla, periodista i ex-blogger, frontennista líric, mariner de cap de setmana, protagonista de múltiples aventures que no seré jo qui conte ara, i pràcticament cunyat meu a falta de posar en ordre els meus papers amb la germana de la seua esposa, cosa que faré tan aviat com tinga ocasió. Si aquest blog encara és un blog el dia que el seu llibre siga ja un llibre, en parlarem com hem fet sempre, estigueu segurs.

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira i quan comprove que el premi de divulgació científica ha quedat desert i que tenia una dotació ben sucosa (18.000 euros) em lamente profundament, nostàlgicament, perquè ara que potser hagués estat capaç de divulgar-la no em queda ni un bri de ciència que posar en lletra. Continuaré pelegrinant, doncs, per les pissarres d'aquest país: això sí que és escriptura efímera, i no la d'Internet...

* * * * * * * *

Fa més o menys un any el mateix Juli em va proposar quelcom que jo no havia fet mai ni m'hagués sentit amb cor de fer sense que ell m'animara: la ressenya d'un llibre per a una publicació literària. De la tasca del crític literari, com (per exemple) de la d'arquitecte, o la que jo he fet tants anys a l'oficina, sempre he pensat que està inspirada en un mètode, en una saviesa acumulada que no és ni més ni menys que una sofisticació, potent i acurada, del sentit comú i del sentit estètic més o menys elemental amb què cadascú s'acosta al món. Bona part d'aquest mètode sap ocultar-se a sí mateix: així, les coses ben fetes (les cases, els estudis de mercat, les ressenyes) sovint amaguen llur complexitat, la dosi de treball i experiència que demanen per a la seua correcta realització. Aquesta aparent senzillesa, en el cas específic del judici literari (més que en l'arquitectura o en la meua ex-feina d'estadístic), és tota una invitació a l'intrusisme i la mediocritat. És fàcil llegir quelcom a la premsa o a la xarxa i cedir a la temptació de creure que un mateix podria fer-ho millor: descriure, explicar, jutjar una obra, un fet, un pensament. Aquesta pretensió (com tantes altres) és un dels pecats fundacionals de la blogosfera: i, en realitat, aquesta tendència a l'opinió lleugera no és tan greu si hom no transfereix l'absència de filtres de què gaudim ací a l'àmbit on qui publica i qui llegeix han d'exigir uns mínims, unes garanties.

Doncs bé: confesse que em vaig sentir un complet intrús quan, ara fa un any, vaig haver d'escriure sobre "El vaixell de Genseric", de Ferran Garcia-Oliver. Així li ho vaig fer saber a Juli, a qui vaig demanar que em fes de filtre i que m'evités el ridícul: no volia que fos un llibre (magnífic, d'altra banda) i l'autor que tants esforços li havia dedicat qui pagara la meua "novatada". No em vaig adreçar al dietari de l'escriptor de Beniopa amb més armes que una lectura atenta i una certa empatia, i he de dir que, amb independència del resultat, el procés fou una de les experiències de lectura (i d'escriptura) més interessants que havia gaudit en molt de temps. Copiaré i podreu llegir la meua ressenya (aparegué al ja penúltim número d'"Espai del llibre") en la meua pròxima anotació, però avui volia compartir aquelles sensacions de fa un any, de qui entra en un territori desconegut amb totes les precaucions que la missió mereix. El dia que em puga traure de damunt les obligacions acadèmiques de que sóc encara hostatge, espere poder repetir de tant en tant aquesta forma responsable però riquíssima d'ocupar-se d'aquests vells amics nostres, els llibres.

Scripta manent

Què és fer un llibre? Escriure una pàgina digna de ser llegida cada mes durant deu anys. Així vist, l'únic que ens separa de l'eternitat és la impaciència.

Premis blocs Comarques Centrals

No conec els membres de la revista digital "El Penjoll" més enllà del que els he pogut llegir els darrers dies, però la seua iniciativa de fer un concurs/premi per als blogs de les Comarques Centrals Valencianes és de la classe d'idees que jo mateix havia tingut en alguna ocasió però mai m'havia atrevit a proposar. Ells sembla que en són uns quants i s'ho han pres amb ganes, així que estic segur que l'únic que cal per a que la cosa funcione és que inscriviu els vostres blogs (o els que més vos agrade llegir) en el concurs. Jo inscriuré el meu tan aviat com decidisca en quina de les distintes categories l'he de col·locar. Per si podeu ajudar-me a triar, o per si us animeu a participar, són les següents:

a) NOTÍCIES I INFORMACIÓ
b) LITERATURA
c) POLÍTICA
d) EDUCACIÓ
e) ART I AUDIOVISUAL
f) ESPORTS
g) ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS
h) HUMOR
i) MISCEL·LÀNIA

La "butlleta d'inscripció" la trobareu punxant en el "banner" que trobareu ací mateix, a la dreta del meu blog, just damunt de l'arxiu d'entrades anteriors: heu de deixar un comentari al post que jo enllace indicant el blog que voleu proposar, la categoria, etc. Allà trobareu les instruccions detallades.

Més que els premis, que sempre estan molt bé sobretot per a qui se'ls guanya, el més interessant de la iniciativa podria ser la promoció i animació de la blogosfera en valencià més pròxima. "Editar" (electrònicament, sense que calguen diners pel mig) un PDF, o una pàgina especial amb algunes entrades dels qui participen, o dels finalistes, o de qui el jurat crega oportú podria servir per a començar amb bon peu l'any blogaire de 2009. No he llegit que els organitzadors tinguen en ment cap recull d'aquesta classe (i no parle d'editar res en paper, com el llibre de la Catosfera en què vaig participar l'any passat, sinó de quelcom "online"), però podria servir per a que més gent puga sentir que hi participa i guanya: ells, la gent d'El Penjoll, que són els qui ho mouen, sabran com fer-s'ho. De moment només volia dir-los que endavant i moltes gràcies.

Democràcia triomfant

En el meu joc preferit d’ordinador (gairebé és l’únic que tinc: “Civilization IV”, per a qui us agraden aquestes coses) apareix, cada cop que hom descobreix un avanç en una tècnica de construcció, una cita d’Aristòtil que diu: “No és dels amics, sinó dels enemics, de qui aprenem a construir les nostres defenses”. No sé si aquesta és la forma més freak (o menys pedant, si ho preferiu) de citar Aristòtil que s’heu trobat mai, però no és de videojocs del que vull escriure ara. Ben bé podria ocórrer que la major feblesa de la democràcia, com a sistema d’elecció i funcionament polítics, fóra l’absència, en el dia a dia de la discussió política, d’enemics respectables a qui fer front: ens qüestionem tan escassament els seus fonaments que no ens adonaríem de si l’edifici té o no alguna escletxa fins el dia que se’ns caigués damunt.

No ajuda en res per a plantejar aquesta classe de discussions el fet que la democràcia tinga, per a cadascú, un significat distint únicament associat a la classe de connotacions positives que individualment decideix atribuir-li: així, paradoxalment, el consens absolut sobre les múltiples bondats del nom de la cosa (“democràcia”) amaga sota la catifa les discrepàncies que tots tindríem sobre la cosa (i no sobre el nom) i sobre les seues suposades bondats (que ho serien només per a uns, i no per a altres, encara que fos perquè algunes d’eixes característiques són inicialment autocontradictòries, si no són acuradament considerades).

Tampoc ajuda el fet que els enemics arquetípics a què s’oposa el sistema són caricatures més o menys grolleres, models per a fer comparacions insultants: sí, certament Hitler, Stalin o Bin Laden són antagonistes de primera fila de la forma de govern per la que creiem regir-nos. Però hom no sap mai si la cita recurrent (en tertúlies i articles) d’aquestes encarnacions de Satanàs no serveix per a fer-nos oblidar altres enemics més grisos, però més reals, d’allò que anomenem, en grec, “govern del poble”: els fluxos transnacionals de capital, els interessos dels mitjans de masses, i l’estupidesa qui sap si heretada o adquirida dels diversos actors i espectadors de la comèdia política. Un repàs al funcionament de les oblidades “democràcies populars” de la Guerra Freda i les seues contrapartides capitalistes (aquelles dictadures “amigues” de les llibertats occidentals) potser advertiria millor d’uns quants d’aquests riscs de la democràcia; però sempre és més efectista citar exemples sagnants dels nostres anys trenta i quaranta que d’altres pàgines recents de la història que requereixen d’una més subtil lectura.

Tota la disquisició anterior no pretenia ser sinó la introducció per a un comentari sobre les recentíssimes eleccions americanes, que tothom no deixa d’assenyalar retòricament com un “triomf de la democràcia”, i una lliçó dels EUA a la resta del món (incloent-hi la vella Europa). No acabe de veure clar en quina mesura l’elecció d’Obama és un triomf del sistema en major mesura que ho fou la reelecció de Bush fa quatre anys, o l’aclaparadora victòria electoral dels actuals dirigents valencians. De fet, la circumstància de què el sistema “triomfe” algunes vegades, mentre que d’altres simplement “triomfe” algun dels candidats, hauria d’abocar-nos a un qüestionament constant de les virtuts eternes de la democràcia. Probablement, la més rellevant d’aquestes virtuts del sistema no és que siga perfecte, sinó que és perfectible: però sembla que només ens agrade recordar-ho quan no “triomfen” els “nostres” candidats. Aquesta asimetria, aquesta forma partisana de fer “teoria política” de butxaca, serveix per a omplir periòdics, però per a poca cosa més.

Per si heu arribat a dubtar-ho, deixaré clar que participe, amb tanta ingenuïtat i “bonisme” de què sóc ja capaç, de l’entusiasme general per la victòria d’Obama: jo, que sóc home de números, enquestes i probabilitats, vaig passar una nit en vetlla seguint l’”espectacle de la democràcia” per la CNN internacional, i vaig gaudir amb emoció del desenllaç final, discursos inclosos (són els avantatges de treballar només de nit i poder dormir de matí). Però si he d’extreure alguna conclusió per al “sistema” d’aquesta batalla no és tant la victòria d’Obama sinó la categoria política del seu contrincant: el “sistema”, en aquest cas, donava per a triar entre dues alternatives digníssimes. El discurs d’acceptació de la derrota de McCain, que vaig poder seguir en directe abans del de la victòria d’Obama, em va colpir: tot el que tingué d’escenificació, de litúrgia, no em va traure de sobre la sensació reconfortant que “el pitjor que hagués pogut passar” no hagués estat, en cap cas, una catàstrofe. Puc estar equivocat en el meu judici sobre McCain (potser no tinga ja mai ocasió de corregir-lo), però puc mantenir la meua tesi independentment d’aquest cas concret. Eixa minimització del risc, aquesta capacitat de control sobre el “worst case scenario”, sí que la puc comptar com un triomf del “sistema”: això de què “el poble no s’equivoca” és un tòpic ben fals, i tota precaució és poca per a evitar les greus conseqüències d’aquests errors populars, que són de tan difícil rectificació. Tant de bo pogués apropar-me a algunes eleccions més pròximes, més casolanes, amb les mateixes garanties.

Nulla dies sine linea?

L'aforisme no és l'antídot per a la cultura del zapping: estalviem-nos una línia cada dia, i potser escriurem algun paràgraf de profit al final de la setmana.

Un error familiar

Fa setmanes que em creix la sospita d’haver relliscat una altra volta en un error ja vell, tan recurrent i arrelat en mi que participa, des de l’origen, del perquè del títol d’aquestes anotacions. Després d’un despreocupat i merescut parèntesi estival, aquest mes d’octubre he sentit de nou que tinc entre mans més feines, més obligacions de les que raonablement podria fer bé sense angoixes. I les tinc perquè vull: les meues no són (encara) les responsabilitats indefugibles de qui té una família que sostenir. No puc incloure la meua tasca docent entre aquestes tasques acumulades: al cap i a la fi, tothom en té una, de feina, amb maldecaps associats que hem de donar per descomptats. Però els estudis de Màster, el treball d’innovació pedagògica en què participe (perdoneu-me la correcció política: ja tindrem ocasió per als sarcasmes), alguna col•laboració ocasional amb la meua “anterior” feina i la necessitat de continuar estudiant els meus temes d’oposicions saturen el meu temps “lliure” a uns quants mesos vista.

No entraré en cap detall sobre aquestes dedicacions a temps parcial (ja sóc massa indulgent amb mi mateix per enumerar-les tan sovint), però encara puc aprofitar l’avinentesa per a retornar a un dels meus temes preferits: la perillosa ambivalència de les nostres millors capacitats. Per posar-me d’exemple, diré que la d’organitzar-me el temps lliure podria estar entre les meues habilitats adquirides més valuoses: allà on altres es queixarien de no tindre temps per a res jo tinc temps de queixar-me (ho he fet en el paràgraf anterior) i de fer quatre o cinc coses més. El problema ve quan assumisc, irresponsablement i equivocada, que puc ordenar sempre perfectament bé el temps fins l’últim segon: arribats a aquest punt, ha aparegut una obligació on en principi hi havia només una oportunitat interessant. La satisfacció de la productivitat personal dóna pas a l’angoixa de l’esbarjo, i cada projecte puntual que ja no té cabuda en la meua agenda atapeïda i irreal queda programat per a un “més endavant” imprecís i també sobredimensionat: aquest “ja veurem” que tan rarament arriba, és la vida diferida.

El poc que queda en mi de moralista es recolza en aquesta convicció elemental: l’abús de les nostres virtuts és un enemic potencial difícil de combatre, i les apel•lacions clàssiques a la moderació i a l’autoconeixement reapareixen en la meua visió pràctica del món com a corol•laris d’aquest primer risc, d’aquesta prevenció contra el millor de nosaltres mateixos. Només podrien salvar-nos ja els vicis que no tenim: practiquem-los moderadament, doncs.

Austeritat

Sóc de l’opinió que els diners, sota determinades circumstàncies, sí fan la felicitat. Certament, com solen objectar romàntics (i gent rica) de tota classe, els diners no compren algunes de les coses més valuoses de la vida. Però quan algú fa aquesta classe d’apreciacions sembla voler implicar que no tindre diners facilita d’alguna forma la consecució d’aquests altres bens “que no tenen preu”, i que la pobresa fa més accessibles, genuïns i intensos els sentiments d’ésser estimat, de gaudir de bona salut, de conèixer i viure en harmonia amb el món, etc. Ja digué Jesucrist que per als pobres havia de ser el Regne del Cel, però traslladar aquesta esperança des de la glòria ultraterrenal a aquesta vall de llàgrimes no és sinó canviar una variant d’opi del poble per una altra pitjor: cal fe per a creure que els pobres seran feliços allà, però per a creure que ja ho són ací s’ha d’estar una mica cec.

Com he dit, els diners fan la felicitat de forma condicional: només poden fer feliç algú quan té la classe de sentit comú que cal tenir per a saber gastar-los. Vull pensar que la ciència econòmica no és sinó la sistematització d’aquest sentit comú, i l’”homo economicus” el model teòric d’aquesta racionalitat pràctica. Ignore la mesura concreta en què aquesta mena de “common sense” s’ha estès entre la població mundial o del país: però que encara n’hi ha excepcions, gent immune al seny, no hi ha dubte. Tots ens hem creuat amb algú conegut per a qui la manca dels més bàsics criteris ha fet més difícil la vida amb diners que si no n’hagués tingut mai. Gent que hagués consumit menys alcohol o drogues, que hagués estat millor pare o hagués fet menys el ridícul de no haver tingut diners que malgastar. Aquests casos excepcionals, en mans d’un moralista ben entrenat, o d’un cínic, servirien per a proclamar les suposades (i falses, ja ho hem dit) benediccions de la pobresa. Tanmateix, jo ací em conformaré amb què ens servisquen d’alerta, de senyal de perill per als qui intentem arribar a final de cada mes amb menys deutes que en el mes anterior. 

Encara no fa massa temps, potser un any, era part d’aquest sentit comú econòmic general la sòlida creença en què la feina i el sou propis només podien sinó créixer, i que el preu de la vivenda que tan exagerat semblava el dia que hom n’adquiria una havia de continuar creixent de forma natural: pocs mesos després de signar una hipoteca (i de no haver-li pagat al banc quasi res més que interessos) aquella inicial protesta per l’abús es convertia en l’agradable sensació de ser ric, de tindre possessions valuosíssimes i d’haver fet un gran negoci. No eren quatre destrellatats els qui creien aquestes coses, ans al contrari: amb major o menor convicció, la majoria de la gent compartia aquesta visió econòmica, o simplement, actuava inconscientment d’acord amb ella. No puc creure, honestament, que els qui ara estan patint més els efectes de la crisi siguen els membres de la casta de malgastadors i malfeiners de què he parlat més amunt: la classe d’errors en les finances personals que poden ofegar tanta gent en els seus deutes han estat pecats col·lectius, idees dominants equivocades. Hi ha també, no cal dir-ho, la ineficiència, la corrupció i el descontrol de banquers, asseguradores, polítics i constructors. Però aquestes causes sistèmiques de què tant parlen els noticiaris ben poc podran consolar les famílies on algú ha perdut la feina mentre conserva tots els deutes: deixem-los, doncs, la crítica antisistema als professionals de la queixa. 

Un dels meus grans consols personals en aquesta època de tribulacions és la certesa de no haver caigut víctima d’aquesta plaga econòmica: i no per la meua especial clarividència, sinó perquè l’atzar em dugué a fer una tria que el temps ha assenyalat com a correcta. El preu del pis que vaig comprar fa uns pocs anys i on visc ara era abusiu, sens dubte, en comparació amb els materials i la feina que degué costar de construir: però s’ajustava raonablement a la meua capacitat per a pagar-lo. Tinc la vivenda més petita de la gent de la meua edat que conec, i encara em falta moblar la majoria de les seues estances: el menjador semblaria encara una pista de squash si no fos pel meu piano, l’enorme televisor que em regalaren els meus pares i un grapat de prestatgeries plenes de llibres i CDs acumulats al llarg dels anys. La meitat dels mobles que tinc no són meus, i gairebé se m’ha oblidat que els vaig emprar. Però confesse que aquestes xicotetes privacions es veuen del tot compensades per la tranquil·litat i la confiança que em dóna comprovar que no calen tantes coses per a viure, i que la meua tria és la de comprar o no comprar, en comptes del dubte sobre si poder o no pagar. En altres circumstàncies, d’aquesta actitud en diríem gasiveria: però basta amb què un defecte esdevinga infreqüent per a poder començar a apreciar-lo com una virtut. "Austeritat" sona molt millor: té reminiscències entre estètiques i místiques que han sobreviscut al manlleu eufemístic que fan de la paraula els responsables econòmics. 

Són molts els qui arriben tard per a poder viure aquest temps d’incertesa com una oportunitat: amb deutes com els que té molta gent, deixar de gastar no és suficient, deixar de treballar (com m’ha passat a mi mateix durant uns mesos) no és res semblant a un descans, i distingir allò bàsic d’allò prescindible és un passatemps fútil, sense la dimensió quasi espiritual de què vos he parlat. Cap de nosaltres sap encara en què consistirà la refundació del capitalisme de què se’ns parla: com a molt, i no està clar, ressuscitar Keynes (de Marx ni parlar-ne). Però el que sí hauríem de tenir a l’abast de cadascú, tan aviat com passe el temporal, és la reinvenció del capitalisme domèstic. Això hauria d’incloure la comparació crítica i constant entre el preu i el valor de cada cosa, la dimensió positiva no de l’estalvi (que la té) sinó d’una certa continència, i la reconsideració del préstec com una possibilitat i no com un estil de vida. Potser tot el que he dit vos ha sonat conservador, i ben probablement ho siga: però ara per ara, el món només ens dona crèdit per a les finançar les petites utopies.

Filar prim sobre la hipèrbole

Una de les meues últimes tasques universitàries consisteix a buscar a la xarxa un text que continga arguments extremats, estrafolaris, en favor d'una postura radical (més concretament: al voltant de l'impacte de les noves tecnologies en la política), i després rebatre'l fent servir els arguments més subtils i sofisticats que hem après fent les nostres lectures prèvies - perquè d'alguna forma hem de provar que les hem llegides...

No he pogut acabar (i estic ja fora de termini) eixa xicoteta redacció perquè d'una banda, els textos "hiperbòlics" que he trobat no requereixen de cap mena de subtilesa per a ser qüestionats i "criticats", i de l'altra els que em permetrien un tal exercici d'amable discrepància són anàlisis mesurades, raonables, que fan pensar però no riure. No sé què és més ridícul: emprar l'escolàstica allà on no és necessària, com veiem fer en una tertúlia de futbol o "del cor", o fer servir el garrot verbal allà on ens caldria el millor bisturí, com passa en les pitjors tertúlies polítiques. L'únic que sé és que la classe de sofisteria en què he estat ensinistrat durant els darrers anys ací i allà no m'és gens útil en aquesta ocasió.

Serà la crisi: quan tothom dubta de tot, l'escèptic és el primer a quedar-se sense feina...

Es tan corto el amor...

Sona el telèfon a ma casa - no fa ni deu minuts. Em diuen que estan fent una enquesta sobre la Comunitat Valenciana, i comencen a fer-me preguntes molt simples (escales del tipus: Satisfet/Insatisfet) sobre la situació actual (econòmica, sobretot) i les respectives responsabilitats del govern central i autonòmic. He contestat tan sincerament com he pogut donat l'escàs marge per al matís que se'm permetia.

Cap al final de l'enquesta, la pregunta de rigor: a qui va votar les últimes eleccions (una pregunta fonamental per a ajustar correctament les dades de l'enquesta, vos ho dic jo que he treballat en el sector). Just després de donar-li la meua resposta, l'enquestadora respon: "Perdona, me lo puedes repetir, es que eso no lo había oído nunca". Jo, sospitant que estava incloent-me en l'apartat d'"Altres" (extremistes i freaks de tota classe), li pregunte quins partits tenia en la llista de possibles respostes, i per a curar-me en salut (ja en som pocs com per a que se'ns perda algú en el recompte) li done el nom d'un dels partits que es presentaven en coalició, als quals vaig votar, entre altres motius, pel simple fet (i molt rellevant) de presentar-se junts.

No puc dir que l'enquesta estigués mal plantejada: era tan simple com ha de ser quan hom truca per telèfon a la gent a casa - si vols escoltar arguments matisats d'algú, millor si el convides a café que si li fas una enquesta telefònica en dos minuts. Com a molt, he detectat alguna mancança en la instrucció d'entrevistadores o l'absència d'algun aclariment en el programa d'enquesta. Però l'incident m'ha semblat simptomàtic d'alguna cosa: l'efímera coalició que tants havíem cregut necessària durant molts anys té tan poc de passat com de futur, i un interés escassíssim pel que fa als instruments de mesura que avaluen el nostre dia a dia polític. No esperava gran cosa del romanticisme polític, certament, però sí que confiava en aquell matrimoni de conveniència. Res: no han arribat ni a fer la declaració d'hisenda conjunta...

Tardor a casa

Deuria haver-vos-ho dit abans, però ja fa més d'una setmana que estic treballant, gairebé des de principi de curs. Es tracta d’una substitució de tres mesos, en principi, aproximadament fins Nadal (espere que inclòs: preferisc estar de vacances que en l'atur durant eixos dies). Però el més curiós de tot plegat és on treballaré durant aquest temps: al costat del meu poble, en la modalitat nocturna del Batxillerat del mateix institut en què vaig estudiar fa quinze anys. Algun dia, si trobe l’ocasió, parlaré de l'ambient plàcid, de la calma gairebé lunar amb què se succeeixen les classes cada vesprada i nit: una situació quasi irreal comparada amb la intensitat del dia a dia d'un centre de Secundària. Hui em conformaré amb dir que m'alegre d'aturar, almenys durant tres mesos, el desarrelament que suposa canviar cada pocs mesos o anualment de lloc de feina, d'alumnes, de llibres. En el millor dels casos, encara em queden uns quants anys de nomadisme docent, però aquest parèntesi de proximitat i seguretat hauria de resultar d'allò més fructífer. Acabar el meu treball final de Màster ("tesina doctoral", en deien abans, però no sé si ara serà el mateix) serà la primera de les meues prioritats durant aquest temps.

El canvi d’estació (almenys pel que fa a l’oratge) ha coincidit amb la celebració, aquest passat dissabte, del casament d'un vell amic (i fins fa poc, company d'oficina). La barreja de fred, pluja i excessos, més de menjar que de beure, del cap de setmana m'ha passat factura, i encetaré aquesta tardor patint la classe de febleses que fins fa uns pocs anys m'eren del tot desconegudes. El meu lleu constipat em farà encara més casolà durant uns dies, si això és possible. Però aquests daltabaixos de salut no són excusa per a no dir, en aquest racó expressament reservat per al testimoni, que mai m'havia sentit tan a prop com aquests dies de les metes que em vaig marcar fa un parell d'anys, i que conserven intacta la seua vigència. Em calia deixar-ho escrit: no tant per mi, que ja em sent ple, ni pels pocs que em llegiu ara, com pel moment futur, indesitjat però probable, en què convinga sembrar de nou les velles esperances i rellegir quina classe de fruits poden donar. Com ja sabeu, aquesta confusa nostàlgia de futur ací l'anomenem la vida diferida.

Victòries inexplicables

Un atzar de la distribució de freqüències digitals a la meua zona fa que la primera de les cadenes que apareixen en el meu llistat de canals TDT siga Canal 9. Així, les meues batudes sistemàtiques a la recerca d'algun programa "visible" comencen sempre per la nostra televisió autonòmica - no cal dir que rarament hi acaben o hi retornen. Ahir, en les dues ocasions en què vaig recórrer l'oferta televisiva buscant quelcom de profit amb què matar el temps, vaig trobar Francesc Camps adreçant-se a les Corts Valencianes en el que semblava una llarga declaració programàtica (potser fóra l'inici de curs dels nostres diputats, o alguna cosa per l'estil: ni ho sé ni he tingut l'estómac d'investigar-ho). Els continguts de la intervenció de Camps són fàcils d'endevinar: deveu estar encara més exposats que jo a aquesta barreja d'eufòria regional, suspicàcia vers el govern central, reclamacions d'aigua i diners, i desig de perpetuar la nostra contínua celebració de ser valencians. Vos estalviaré la glossa: els periodistes de Canal 9 no van mostrar amb mi la mateixa compassió, i van repetir, al peu de la lletra, les paraules del MH amb "PowerPoint" inclòs per a reforçar-les.

Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.

Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.

D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.

L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...

Versos pendents

Fa ja un grapat de setmanes vaig tancar una llarga reflexió (més llarga del que convé en aquest canal de lectura diagonal i fugissera) prometent una mostra del llibre de poemes que havia comentat. Allà vaig intentar explicar (potser fóra més adient dir "entendre") una mancança de la meua sensibilitat que no sé si arribe a temps de corregir: una vivència separada, pobra, assèptica, del paisatge i l'entorn natural.

Ni tan sols l'escenari idíl•lic en què vaig passar l'última setmana d'Agost, en companyia dels meus cunyats i nebots en una casa rural a Guipúscoa, van servir per a desarrelar del tot aquest prejudici, aquesta incapacitat personal. Puc concedir, sense dubtar-ho, un valor objectiu, i una prioritat de conservació a alguns indrets i activitats. Però la classe d'emocions que tòpicament s'hi associen, no he les he experimentades sinó a través del mateix filtre d'escepticisme i desmitificació amb què m’aprope a tants quefers quotidians.

No sé si aquest que he copiat és dels millors poemes del llibre (ha passat ja un temps de la meua lectura), però almenys enllaça amb la percepció segons la qual la meua desconnexió respecte de l'entorn fa doblement important que els qui em vinguen darrere tinguen l'oportunitat de gaudir-lo com jo no he fet. La llàstima, com sabem de sobres, és que els insensibles de tota mena que ens envolten no solen extreure aquest mateix desig de redempció com a corol•lari dels seus defectes.

ARBORICIDIS

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.

Ma. Josep Escrivà, Flors a casa (2007), Ed. 62

Lògica política

Contràriament al que jo mateix hagués afirmat fa uns anys, la lògica de la Gran Política s'encomana i arrela amb una facilitat enorme en l'esperit dels qui participen en la Petita Política.

En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.

Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.

No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).

Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.

Fast-forward

Les meues vacances han estat (i són, encara) una espècie de versió comprimida, accelerada, del que és habitualment el meu “temps lliure”: una successió desordenada i mig caòtica de breus intervals on em dedique intensament i sistemàtica a unes poques preocupacions. El mes de febrer treballava el dia sencer en una oficina d’Estadística, en març i abril vaig haver d’aprendre a ser professor de Secundària, en maig vaig haver de completar els meus treballs de Màster sobre Cultura Audiovisual Digital i Comunitats Virtuals, i en juny vaig preparar i realitzar (per penúltima vegada, espere) unes oposicions.

Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.

No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.

Horror vacui

Potser arribarà un temps en què la més barroca de les nostres esglésies, serà, paradoxalment, un buit, un forat silenciós i solitari al bell mig d’una xarxa omnipresent de quefers i sorolls. Qui hi arribe, per turisme, error o curiositat al que en altres temps fou centre del món, descobrirà ja no la gruixuda corfa de símbols sota la qual l’home del passat s’arrecerava, sinó quelcom que encara hui ens és nou: l’última línia de defensa d’un silenci que es fortifica, s’aïlla. L’altar, els sants, el beat xiuxiueig d’algun fidel, les distintes representacions de la Mare de Déu o del sofriment i la glòria de Crist seran transparents, ja inintel•ligibles; i tot el que ens és familiar, el nostre paganisme radioelèctric, haurà quedat tímidament fora, a les portes.

Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.

Flors a casa

A mode de parèntesi (que no de descans) entre les meues lectures estivals, que estan essent eminentment filosòfiques, m'he pogut detenir en la lectura d'un llibre de poemes de Mª Josep Escrivà que vaig encetar la primavera passada, i que les ja tan citades obligacions de final de curs van interrompre. No hauria de sorprendre ningú que un volum titulat “Flors a casa”, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona de 2007 parle, en molts dels seus poemes, de flors (no he pogut resistir-me a fer la gracieta, just abans de tractar més seriosament la qüestió). En efecte, si hi ha algun fil d'interpretació unitària d'aquest recull de peces, escrites al llarg d'un grapat d'anys de producció lenta i acurada, és la convicció que la natura, en totes les seues manifestacions (no només vegetals, sinó atmosfèriques, paisatgístiques, etc.) és una font ben vàlida, rica i dúctil, de metàfores i filtres estètics amb què explorar els estats personals d'ànim i les vicissituds de la humanitat en conjunt. No he sabut trobar un terme mig entre la broma de les flors i aquesta acrobàcia sintàctica per a expressar el que crec que és un dels trets principals d'allò que anomenem (sense entrar en més matisacions) Romanticisme i del qual “Flors a casa” participa plenament: estic segur que hi ha adjectius més “tècnics”, corrents estètics més recents (Modernisme, potser? No tinc “ni flowers”...) que ho delimiten amb més precisió, però el meu coneixement de la tradició literària no dóna per a més. La bellesa, un tant mística, del món com a possibilitat de redempció de la misèria humana – definitivament, no sé dir-ho millor.

Tinc la sospita (aviat ho aclariré) que, jutjat en els seus propis termes, el llibre és molt bo. No he trobat entre les seues pàgines el menor rastre d'eixa classe d'espontaneïtat que ofega qualsevol pretensió lírica, ans al contrari: versos i poemes sencers on cada paraula ha estat escrupolosament meditada per a arrodonir com cal una metàfora, una imatge. Si açò fos una ressenya (no pretén ser-ho), l'exposició d'aquestes virtuts intrínseques de l'obra ocuparia la major part de l'espai, de l'èmfasi. Però és el meu diari, i les meues lectures solen ser poca cosa més que excuses pedants per a acabar parlant de mi. I en aquest cas, “Flors a casa” m'ha posat davant d'una de les meues majors limitacions vitals i estètiques: la meua general insensibilitat vers la natura i tot el seu potencial estètic, evocador, espiritual.

No diré que siga dramàtic, però com a mínim és empobridor – i curiós. Igual em dóna la sublimitat d'allò salvatge o la classe de natura domesticada que m'és més pròxima i accessible (horts de tarongers, platges urbanitzades, jardins municipals): cap dels meus intents d'ordenació o de gaudi del món (he oblidat ja la diferència) passen per un contacte primigeni amb la terra, els cicles de la vida i els treballs que l'home hi aplica. No és que menyspree eixes possibilitats: al contrari, he crescut en una indiferència ja irredimible que, justament per això, m'agradaria estalviar-li a qualsevol altre (els meus fills, quan en tinga, o els meus alumnes). Em passava fins i tot quan estudiava Biologia: a mi el que m'agradava no era tot allò dels animalets i les plantes, sinó aquell microscòpic dominó molecular que fa ballar la vida com qui balla un minuet. Que la meua principal experiència artística haja estat durant anys la menys “natural” (per figurativa) de les arts, la música, no deu haver ajudat massa: sóc home de preludis i fugues, no de simfonies pastorals. O, per si algú no ho havia pensat ja: la “meua” també és la menys natural de les ciències. No és que jo estiga mancat de preferències estètiques, que les tinc, però són altres: se'm apareix més bella la Venus de Milo, o un cotxe de carreres, si m'apureu, que les cataractes del Niàgara.

Aquest contrast entre plantejaments creatius i limitacions en la recepció em sol passar amb gairebé tots els llibres de poesia que intente: potser per això els “intente”, i pense continuar fent-ho, amb l'esperança de sortir humanament enriquit de cada repte. Però amb aquest llibre de la poetessa del Grau de Gandia la tensió entre el material i el lector potser m'ha impedit accedir al que probablement (com puc saber-ho?) siga el millor que ofereix el llibre. Vull pensar que el fet que vos entretingueu llegint sobre les meues manies no significa que les compartiu, així que un altre dia penjaré un poema del llibre, sense precedir-lo de tanta morralla introspectiva i distorsionant: així acumularé una nota més per al mes d'Agost, i dissimularé la meua relativa inactivitat.

Blogs de la Safor a Gandia TV

Posats a fer excepcions estivals al llibre d'estil d'aquest diari (que, com sabeu, prohibeix corànicament la inserció d'imatges, vídeos, etc. en el cos de les entrades), res millor que la meua recent aparició a la televisió local parlant justament de blogs. En realitat, el protagonista de l'entrevista és Carlos Fuster ("primero de España y quinto de Alemania", com se sol dir), camarada blogger i impulsor (amb l'inestimable col·laboració tècnica del Browner, a qui saludem ara que està de vacances) del projecte web "Els blogs de la Safor". Aquesta pàgina fa d'índex i de punt de trobada dels mil i un espais que, com el meu, han aparegut sobretot des de fa un any cap ací, aproximadament, i que tenen per referent geogràfic la nostra comarca, tan fecunda en poetes, taronges i turistes en zel - i ara en blogaires.

Els lectors habituals d'aquest espai probablement coneixeu de sobres la blogosfera i les seues lleis no escrites com per a que us sorprenga res del que Carlos o jo diem al llarg de l'entrevista. Si l'he enllaçada és per a que la gent que no em coneix en persona, físicament, em puga veure a la tele. Espere no decebre les vostres expectatives, si les teníeu: no sóc un gran orador (i menys amb un grapat de càmeres gravant-me), així que d'ara endavant em conformaré amb continuar escrivint. En el meu cas, el parapet de la sintaxi no és sinó la vacuna per a la sofisticada variant de la timidesa que patisc: una curiosa mania per evitar ser malinterpretat o veure simplificades en excés les meues opinions o postures personals.

Jo sóc el d'enmig, amb camisa de ratlles, el qui diu això d'"un amic et presenta a un amic que et presenta a un amic..." - ja veieu, una setmana sencera desxifrant Heidegger per a després amollar eixes perletes filosòfiques. Aprofite per donar les gràcies a la gent de Gandia TV i a Marc Gomar, l'entrevistador, un bon coneixedor del món dels blogs (i a qui espere no li importe que hàgem "piratejat" l'entrevista per a penjar-la).

Històries sense final

Pel que puc recordar dels meus anys del Batxillerat, els temaris estan per a no acabar-los – i em fa l’efecte que les coses continuen essent així en la majoria de les assignatures de Secundària. Lluny de queixar-me per la gravetat d’aquesta situació en la meua pròpia matèria, les Matemàtiques, crec que aquest fet, més o menys assumit, resulta especialment contraproduent en aquelles disciplines humanístiques que tradicionalment s’exposen d’acord amb el seu desenvolupament històric. És el cas de la Història (òbviament) i la Literatura: ignore si en les poques hores de Filosofia que estan quedant al currículum és encara possible una tal exposició diacrònica (una de les herències més sòlides del hegelianisme, si no vaig errat).

Pel que fa a la Història, en el meu cas va significar no passar mai dels principis del segle XIX: recorde haver confeccionat, als meus catorze anys, mapes històrics plens de ciutats babilòniques, gregues i romanes, i haver estudiat amb certa profunditat la revolució dels preus a Espanya i Europa en el segle XVI (sense haver rebut, abans d’això, els rudiments més bàsics d’Economia!). Però de les unificacions d’Alemanya i Itàlia, de les guerres mundials, o de l’esfondrament de l’URSS (que ocupava encara bona part dels minuts de telenotícies que tots més o menys miràvem dinant o sopant), res de res. No serè jo qui discutisca la importància de tenir una sòlida base històrica per a la comprensió del present: però per a tots els qui no han completat posteriorment la seua formació amb documentals, llibres, o estudiant Humanitats a distància per les nits, aquesta base té una escletxa enorme que ve a coincidir, ni més ni menys, amb l’Era Contemporània. Sé que ara l’assignatura obligatòria de l’últim curs de Batxillerat és la Història Contemporània d’Espanya: i tot i que puc reconèixer en aquesta redefinició un interès per acostar la matèria al present, el resultat és passar-se quasi un any estudiant “pronunciamientos” i reformes constitucionals, i citar de passada a final de curs la guerra, el franquisme, i la transició. Una llàstima: la història de l’Imperio hagués resultat sense dubte més interessant, prejudicis a banda.

El cas de la Literatura és igual de greu o pitjor: pel que puc recordar, les meues assignatures de Literatura acabaven, més o menys (en la pràctica: sempre hi havia pàgines i pàgines de llibre que quedaven verges), just en el moment en què apareixien els llibres i autors que raonablement hom podia llegir “voluntàriament”, a sa casa (parlem del XIX, aproximadament: Clarín d’una banda, Bernat i Baldoví o Verdaguer per l’altra...). Em perdonaran els puristes de la cosa: segur que ells, quan eren joves, van gaudir sense mesura de Quevedo i del rector de Vallfogona, i van tindre ocasió més endavant de conèixer Lorca i Rodoreda amb més profunditat. Molt bé, perfecte. Però “els altres” no vam poder: tothom que no quedés suficientment captivat per la Història Antiga o el Siglo de Oro com per a cursar un batxillerat “de lletres” haurà abandonat ja les aules sense haver estudiat els autors la recepció dels quals podria haver-li resultat més pròxima, i qui sap si més atractiva. La transmissió d’una rica tradició literària i el foment de la lectura són dues metes prioritàries per als professors de llengua, no tinc dubte. El meu dubte és si, donades les restriccions de temps i de “matèria primera” (de què no són responsables, és clar) amb què treballen, no acaben resultant objectius contradictoris.

El més positiu dels records que tinc pel que fa a les assignatures “de lletres” de la meua Secundària és el de Filosofia. El temari, cronològicament, encara va acabar abans que en altres assignatures: però en aquest cas la restricció és més natural, i molt més disculpable. Al meu 3er de l’antic BUP vam començar per on toca, pel principi (“tot és aigua”) i vam acabar amb Kant, imperatiu categòric inclòs (és a dir, a finals del XVIII). El curs següent encara vam haver d’analitzar i comentar un breu assaig de Jürgen Habermas que feia referències a autors més contemporanis (Husserl, el Cercle de Viena, Gadamer – indesxifrables aleshores), però aquest extrem d’”actualitat” em va parèixer fins i tot un excés, per la dificultat i pel risc que comportava d’acabar convertint-se en una “empollada” majúscula i absurda. Kant és, simplificant en extrem la seua posició històrica, el final (aparent, com tots els finals) d’una disputa epistemològica entre racionalisme i empirisme que resulta fàcil trobar reproduïda, per analogia, en els camps més diversos de l’experiència humana (un altre dia posaré exemples de l’empresa o l’ensenyament). També és un punt de partida immediat del moviment general que se li oposà, l’idealisme: però Hegel i companyia no només resulten (en la meua opinió) força més indigestos que Kant, sinó que són l’expressió d’una època (un altra reminiscència hegeliana), el Romanticisme, que s’entén millor (s’entén i prou, si ho preferiu) des de la Literatura o des de la Història. Però per als dèsset anys que teníem aleshores, Kant ja ens anava bé com a punt i seguit: més d’un hagués preferit quedar-se surant en les plàcides aigües de la primera física milèsia...

Resultats i expectatives

Es convocaven 60 places per a Matemàtiques i he quedat el número 80: per tant, tal i com sospitava, no sóc encara funcionari. Però he de dir que he quedat més prop de ser-ho del que he estat pronosticant durant tots aquests mesos, la qual cosa hauria de dur-me a pensar que, o el càlcul de les meues possibilitats estava equivocat, o d'alguna forma rebuscada i fal•laç (“no tinc res a fer, enguany serà un pur tràmit”) he necessitat justificar la meua actitud passiva vers l'estudi de les oposicions durant un curs sencer. Si qualsevol d'aquestes dues opcions fos certa, ara seria el moment de lamentar-me per no haver estudiat més o millor, o de denunciar alguna mena de conspiració contra la meua (humil?) persona. Aquesta darrera possibilitat resulta ben curiosa: els mateixos opositors que anualment entonen allò de “el tribunal em té mania”, o “m'han baixat la nota per ser xic/a”, o “allà tothom coneixia el tribunal excepte jo”, són els que ridiculitzen, durant la resta de l'any, els alumnes que tenen reclamacions semblants respecte d'ells mateixos com a professors. No entraré ara en si aquesta classe de queixes dels i sobre els docents són legítimes o no: de moment, només volia fer notar la inconsistència d'aquestes dues actituds.

Tornant als meus resultats d'enguany, diré que no estic ni per a lamentacions ni per a denúncies. En certa manera, el que ha passat no té més diferència amb el que estava previst que les circumstàncies: durant aquestes tres setmanes he viscut, i m'he implicat a fons, en allò en què durant un any sencer no he fet més que imaginar i “pronosticar” desapassionadament. És fàcil pensar ara que només m'ha faltat “un poquet” per a quedar dels seixanta primers: però aquest “poquet” és la diferència entre fer un bon examen com el que crec haver fet i un examen brillant. I cal no oblidar que la brillantor, eixa luxosa avantsala de la perfecció, és més difícil d'assolir del que a tothom li agrada pensar quan prepara aquesta classe de proves. Una altra idea equivocada de molts opositors (tornem a carregar ara contra aquest meu gremi provisional...), de la qual potser m'ha lliurat només la meua apatia a l'hora de treballar-me el temari, és creure que mereixen un 9 o 10 pels temes que han preparat o exposat amb tanta paciència i esforç. Haurien de preguntar-se amb quina freqüència obtenien eixes qualificacions tan altes quan estudiaven la Secundària o la seua carrera universitària, per a no rebaixar la dificultat (i el valor) d'allò que probablement no han aconseguit mai abans. Jo també hagués sigut funcionari traient un 9 o un 10, però el que he tingut molt clar durant tot un curs és que aquesta possibilitat era remota, molt complicada, i que depenia d'uns quants colps de sort en cadena. Crec que he tingut sort, però no tanta. I al que aspire no és a tindre'n més en el futur, sinó senzillament a deixar de necessitar-la (quan tinga més experiència, punts, mèrits, etc.)

Lamente haver consumit tant d'espai darrerament per a comentar un tema tan personal i tan poc interessant per als qui em visiteu com les meues oposicions. Però havent-li dedicat ja algunes anotacions al procés durant els mesos anteriors, em pareixia una qüestió gairebé de cortesia penjar aquest escrit final per a compartir els meus resultats. Si la meua disciplina ho fa possible (per primera volta en la meua vida adulta, el temps i les obligacions han deixat de ser un problema) intentaré escriure alguna cosa al voltant de les meues lectures estivals i les reflexions que en segueixen. A banda d'un interessant llibre de contes que he hagut de ressenyar, la major part del meu temps lector (i “oient”, ja m'enteneu) se l'està emportant, de moment, la filosofia: l'exposició exhaustiva (160 pàgines és la meua definició d'exhaustivitat...) que fa Copleston sobre el pensament de Kant, en primer lloc, i també dos textos breus al voltant del pensament de Milosz i de Wittgenstein. Si aconseguisc fer-vos-en un comentari, passarem així d'un extrem a l'altre de l'eix egolatria-pedanteria al voltant del qual oscil•la aquest diari. Gaudiu del vostre temps (i del bon temps) mentrestant.

(I del Tour de France, que és una delícia per a la vista i les emocions calmades...)